Naufragis vitals
L'ILLA DE
L'ÚLTIMA
VERITAT
Flavia Company
Proa, 2010
141 pàgines
17 euros
L'illa de l'última veritat ha estat presentada com una obra "que es llegeix en dues hores". Ja ho sabem: el temps és versàtil. I sovint al plaer de la brevetat també cal afegir-hi el goig d'algunes dilatacions. Intensitat i persistència seran dos dels atributs d'aquesta novel·la de traç net, que amb la seva velada sofisticació narrativa, culminant en un final inesperat que imposa una inversió de la lectura, convida a la relectura.
Amb aquesta novel·la Flavia Company (Buenos Aires, 1963), escriptora bilingüe en català i castellà, rubrica una trajectòria literària caracteritzada per l'eficàcia dels seus artefactes narratius. Allunyada de l'experimentalisme de Ni tu, ni jo, ni ningú (1998), i propera a la superposició dels plans de realitat de Melalcor (2000) i al thriller de L'apartament (2006), L'illa de l'última veritat invoca d'una manera singular els mecanismes clàssics de la novel·la d'aventures ?Defoe i Conrad passats pel tamís de Poe? tot transformant els paisatges exteriors en paisatges interiors i explorant els inferns morals d'uns individus que des de condicions extremes expressen la proverbial lluita humana per la subsistència.
La novel.la imposa la descodificació de camins ambigus
El cirurgià Matthew Prendel és víctima d'un atac pirata mentre creua l'Atlàntic amb un veler. De manera agònica aconsegueix arribar a un illot del sud-oest del Golf de Guinea, habitat per un altre nàufrag, Nelson Souza, precisament un dels pirates que l'han atacat i que ara, repudiat pel seu mateix grup, es refugia en aquella illa deixada de la mà de Déu. En una cascada narrativa molt calibrada els dos homes manifestaran un control diferent del temps: mentre que Prendel vol sortir de l'illa al més aviat possible per tornar a Nova York, Souza desitja passar-hi molt de temps, anys, fins que els pirates l'hagin oblidat. Souza va armat i disposa d'aliments i d'un petit bot. És ell qui dicta les normes que regiran a l'illa. Ha salvat la vida a Prendel, refent-lo quan va arribar deshidratat, esgotat, mig mort. Però: per què li ha salvat la vida? A través de la tècnica del fora de camp s'assoleix una gran tensió narrativa: la por i el procés d'introspecció del nàufrag-presoner s'intensifiquen a costa de suggerir allò desconegut, tots aquells retalls de vida que es despleguen més enllà de l'abast de Prendel, a la zona de l'illa que cau sota els dominis de Souza i a la qual Prendel no té accés. El predomini d'aquesta cara oculta de la realitat es prodigarà sobre tota la novel·la. En un tancament magnífic, tots els enigmes queden compactats en la veu de Phoebe Westore, amant del nàufrag que retorna a la civilització, receptora d'una confessió secreta.
El lector queda absorbit pel doble fons d'afirmacions i recerques vitals aplicables a una illa amb dos nàufrags però també al cor de les nostres urbs populoses ("Volia un testimoni de la seva existència. Algú amb qui ser algú"). La novel·la imposa la descodificació de camins deliberadament ambigus, feliçment equívocs. Com a Lord Jim de Conrad, a L'illa de l'última veritat el passat també persegueix el navegant. Després d'un naufragi vital, summa de conquestes i remordiments, queda poderosament exposada la nuesa de l'individu davant del tribunal inapel·lable de la pròpia consciència moral. L'astorament que assola Phoebe Westore, que potser no sap de qui ha estat enamorada, tanquen aquesta vigorosa aventura literària.
