Després de la destrucció

QUERIDO AMIGO, ESTIMADO MAESTRO. CARTAS A GUILLERMO DÍAZ-PLAJA (1929-1984)

Edició de J. Amat, B. Bravo, A. Díaz-Plaja. Pròleg d'A. Caballé i epíleg de L. Cotoner. Publicacions de la Universitat de Barcelona, 237 pàgines. 16 euros

Només els informes forenses superen els epistolaris a l'hora de transmetre la sordidesa miserable del franquisme: quina mena de ferum desprenen sense voler quan els corresponsals parlen de veritat de les seves vides, quan transmeten sense voler les mancances, quan fins i tot es decoren i s'arreglen per sortir més ben parats a la fotografia. Guillermo Díaz-Plaja no va ser ni de bon tros de la pitjor collita de franquistes institucionals i orgànics: no va ser mai feixista ni falangista, malgrat que fes el possible perquè l'estimessin, i no va arribar a matar (malgrat el títol d'un bon llibre autobiogràfic, Memoria de una generación destruida, de 1966 i urgentment reeditable) el tipus despert, curiós, ràpid i culte que s'havia mogut trepidantment als àmbits de l'avantguarda d'abans de la guerra. I a més era autor de manuals de literatura d'ensenyament mitjà que molta gent recorda per beneir-lo (i entre ells gent tan severa com Rafael Sánchez Ferlosio).

Però l'afany de prosperar en aquella societat sotmesa va poder més que la lleialtat ètica o la fidelitat a la pròpia consciència i no va dubtar a col·laborar amb el poder franquista i a buscar-se un lloc a l'àmbit cultural, fos com a catedràtic universitari (que no va poder ser), fos com a director de l'Institut del Teatre (com va ser-ho durant una eternitat, que era com funcionaven llavors les coses) o fos com a membre d'una Academia Espanyola de la Llengua no precisament immaculada, cosa que també va ser. Les cartes ens donen de tot una mica i aquest és el verí dels epistolaris: fan de calidoscopis una mica enganyosos però sempre frapants a l'hora de saber què passava, a qui, i quan i com. De fet, Jordi Amat, Blanca Bravo i Ana Díaz-Plaja han editat només 127 de les 2.000 cartes disponibles i gairebé totes són inèdites, des de l'agraïment de Joaquim Ruyra el 1929 per una ressenya (Díaz-Plaja té llavors 20 anys...) fins a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, on llegirem l'Espriu celebrant el 1978 "els continus èxits dels teus innombrables llibres —en les dues llengües—, conferències, viatges, càrrecs" i tot orientat "a la comprensió i la bondat".

Al llibre surt de tot: professors entossudits a trobar una data, un manuscrit o la manera d'ajudar l'autor, com José Manuel Blecua; mestres un pèl desmenjats com Dámaso Alonso, joves ansiosos per tractar-lo com a interlocutor insubstituïble, com l'Antoni Vilanova, o un poeta de l'any 1940 que ja es diu Blas de Otero però encara no és Blas de Otero, o un lleial deixeble de Ramón Menéndez Pidal com Rafael Lapesa que farà el que pugui perquè se'n surti a les oposicions. I surt també un extraordinari, equànim i cruel Juan Ramón Jiménez de 1952 per renyar-lo pel seu "absurdo libro" Modernismo frente a 98, i allà mateix el poeta parla insuperablement del Gregorio Marañón d'aquells anys com a "diletante de candelero". O surt el seu germà Fernando que entén —i dóna una mesura de tot plegat- que comença a col·laborar a les planes literàries de l'ABC el 1966 servirà per escriure "dentro de tu línea y sin ligazones de otro tipo", i així no haver de trobar-se un altre article seu on "ensalzabas por dos veces el nombre del Director General sin ninguna necesidad".