Mallarmé i els catalans

La vindicació de les llengües minoritàries porta, de vegades, sorpreses insòlites. Això és el que va succeir amb l'anomenat felibrisme, escola literària sorgida a Occitània cap a mitjan segle XIX arran la progressiva aplicació del Codi Napoleònic, que va començar a liquidar les pretensions autonòmiques dels pobles de França no francòfons. La cosa havia començat amb el regnat del renaixentista Francesc I, havia continuat amb els dèspotes Borbons del segle XVIII, i va acabar pràcticament del tot després de la primera guerra mundial. Diuen que llavors una diputació de rossellonesos va visitar Clemenceau, empolainats a la manera tradicional, amb cistelles plenes de bolets, gallines, ous frescos, raïm i altres fruits d'aquella terra —la França Sud-Est o la Catalunya-Nord, segons com es miri— per demanar-li un estatut d'autonomia. Clemenceau se'ls va mirar amb perplexitat i es va limitar a dir: "Pas d'histoires!", que ve a ser: "No em vinguin amb punyetes!", mentre feia senyal al camarlenc perquè els convidés a sortir de la sala d'audiències.

La reedició de les seves cartes ens ennova del propòsit de fer amistat amb Víctor Balaguer

Verament, els occitanistes no han tingut gaire sort, i és lamentable, però possible, que la seva llengua —que també és la del trobadors— acabi desapareixent. (Va passar amb el llatí, que va tenir un Imperi al darrere, i, després, una estesa religió.) Els occitans no es van encongir, i ja el 1825 Antoine Fabre publicava el pamflet La Langue occitane restituée. Guizot, tot i ser fatxendes i amic de Lluís Felip, era bon coneixedor de la història dels pobles d'Europa, i els va avalar; i el 1851 apareixia l'embrió del que seria el moviment felibrista: l'obra poètica col·lectiva Li prouvençalo. Mistral i Romanilha convocaven a Arles el Congrés d'Escriptors Provençals; i el 1854, a Font Segunha, aquests dos i una colla més fundaven el felibrisme amb la intenció de donar vida a una Occitània agonitzant —estat final, predisposat al viàtic, en què sembla que sempre han de trobar-se les minories lingüístiques. Mistral va fer amistat amb Víctor Balaguer arran l'exili d'aquest a les seves terres, i el moviment va agafar una embranzida que arreplegava els catalans del Sud, o espanyols del Nord-Est, segons com es miri. Però la dita "revolució gloriosa" —que té una plaça a la vila de Gràcia— va permetre tornar Balaguer a la península, on va fer política i diners fins a morir, bo i oblidant del tot la causa occitana.

Mallarmé s'hi va cartejar, cosa de debò estranya. La reedició recent de la Correspondance d'aquest (París, Gallimard, 2009) ens ennova del veritable propòsit de Mallarmé en fer amistat amb Don Víctor, de grata memòria a Vilanova i la Geltrú: volia participar en la fundació d'una Societat Internacional de Poetes que es va gestar, sense arribar enlloc, entre 1872 i 1874. Molt bon coneixedor del que era Catalunya i el català no degué tenir-la, perquè en una carta a Mistral d'aquesta època li suggereix que, per la part transpirinenca, visiti França José Zorrilla. Mallarmé hi afegeix: "Si s'ha de contemplar una subdivisió pel que fa a Catalunya, adreça't a Balaguer". Mallarmé tenia una devoció fora mida per la llengua, entesa d'una manera abstracta i absoluta, i totes el seduïen, com va demostrar amb la seva gran atenció a l'anglès. És clar que, d'aquí a compartir unes quantes de les tesis —i especialment les aesthesis— dels catalans folkloristes, hi havia una gran distància. Ho havia fet palès en una carta a Henri Cazalis del 1868: "L'edifici de la meva salut, laboriosament reconstruït aquest estiu, amenaça menys d'esfondrar-se si me'n vaig de Bandol que si vaig a Avinyó per barrejar-m'hi amb el poti-poti d'una festa provençal empeltada de català: això és la cosa que més he de procurar evitar en aquest moment crític". És el que va escriure.