Retrat d'un trepa excepcional

Una lletra femenina de color blau pàl·lid

Franz Werfel

Traducció de Ramon Monton

Edicions de 1984

160 pàgines. 9,50 euros

Intentar descriure una obra mestra sense pal·liatius com Una lletra femenina de color blau pàl·lid no és senzill, perquè tens la sensació que tot el que en puguis dir resulta parcial. Sí, és un retrat metafòric de la societat que va gestar el nazisme, però això no és tot. També fas curt si afegeixes que és el relat impecable d'un triangle amorós en el marc de la Viena d'entreguerres. En realitat, així definim el tema o la melodia de la novel·la, però sembla no res sense la interpretació que en fa l'autor, que posa en joc unes dots formidables i uns recursos ajustadíssims perquè tot soni de primera.

El de Franz Werfel (1890-1945) és un dels nombrosos talents que converteixen la literatura de la fi de l'imperi austrohongarès en una generació excepcional. Nascut a Praga com Franz Kafka, combatent a la Primera Guerra Mundial com Joseph Roth, mort a l'exili americà com Stefan Zweig, jueu com tots ells, Werfel va escriure poesia, narrativa i teatre i va ser força popular, en part per un llibre una mica circumstancial com és La cançó de Bernadette , escrit en agraïment als monjos de Lurdes, que el van ajudar quan fugia de la persecució nazi. Com Zweig i Roth, Werfel ha quedat tapat per l'ombra canònica de Kafka. Però no ha perdut gens de vigència. De fet, l'èxit de les reedicions recents de Zweig i Roth parla amb eloqüència de la capacitat que tenen per fer gran literatura d'un món en descomposició, i en aquest sentit la novel·la de Werfel resulta ben efectiva. Publicada tardanament en castellà fa quinze anys, el succès d'estime d' Una lletra femenina de color blau pàl·lid (1941) ha estat espectacular, i per això hem de celebrar que ara aparegui en català, de la mà del veterà traductor Ramon Monton. El fet que surti com a llibre de butxaca (amb coberta i contracoberta lletjotes) no ha de despistar: es tracta d'una iniciativa valenta, coherent amb una època de crisi, i omple un forat clamorós.

De fet, el context de crisi també permet acostar-nos a la novel·la, retrat demolidor d'un trepa excepcional com és Leònidas, casat amb la insubstancial hereva d'una rica família vienesa "de milionaris esnobs i presumits", el capital de la qual "ha estat absorbit pels grans bancs" quan arrenca el relat. Werfel ens situa poc després del cinquantè aniversari de Leònidas, en un punt que no pot ser sinó l'inici de la seva davallada -vital, però també moral. El retorn d'una dona del passat, anterior a la irrupció de Leònidas en l'alta societat vienesa, que l'ha portat a una còmoda i poderosa situació com en un ministeri, desferma una tempesta que el trasbalsa i el posa a ell, "corromput pels diners i per l'agradable costum de no haver d'estar-se de res", davant del dilema de trencar amb tot per recuperar "l'única passió amorosa autèntica de la seva vida".

El geni de Werfel fa que aquesta anècdota eterna, passada aquí pel filtre de la Viena postfreudiana, faci vibrar el lector gràcies a una prosa precisa, gràfica i sensorial, i a un relat absorbent, que genera i dosifica amb un gran domini la intriga sentimental i que sorprèn amb un final impactant. Les 150 pàgines de la novel·la poden induir a parlar de miniatura o de petita obra mestra. Doncs no: sobra el primer adjectiu.