La història de la 'shoah'

Galaxia Gutenberg-Círculo de Lectores ha publicat recentment un llibre de gran categoria sobre l'holocaust: Saul Friedländer, El Tercer Reich y los judíos, Barcelona, 2009. El considero millor que tres o quatre més que s'han divulgat als darrers vint anys, perquè incideix en qüestions que rarament havien estat tractades: si la història de la shoah de Raul Hilberg, The Destruction of the European Jews, peca d'una esbalaïdora acumulació de dades, còpies de protocols i documents, llistes nominals de persones deportades, etcètera, aquesta de Friedländer entra en moltes qüestions de fons importants —socials, culturals i estètiques— per mirar de treure una lliçó històrica a l'engròs del funest esdeveniment, el de la crueltat més devastadora i sofisticada que mai hagi conegut la humanitat.

"Vet aquí un gran llibre sobre l'holocaust"

Friedländer es proposa, tant en el primer volum de l'obra (1933-1939) com en el segon (1939-1945), analitzar aquesta sèrie de factors poc estudiats. Entre aquests, n'hi ha un que deixa molt mal parades les nacions-Estat europees dels anys 1930: el fet que, comptat i debatut, quan Hitler va invitar (!) els jueus a sortir d'Alemanya, i més endavant d'Àustria —després d'haver-los ultratjat i arruïnat, és clar—, cap Estat limítrof d'Europa va estar disposat a acceptar el mig milió d'éssers que a ell li feien nosa. Els Estats Units, l'Espanya de Franco fins i tot, es van portar molt més bé, en aquest sentit, que França, Bèlgica, Suïssa o Anglaterra.

Però el factor que volíem assenyalar avui és un altre, val a dir la força extraordinària d'un aparat burocràtic insòlit, com possiblement mai no s'havia donat a la història ni s'ha tornat a produir. Sembla mentida que els historiadors del segle XX, després d'haver llegit El castell, de Kafka —un dels documents més sòlids per entendre l'enorme pes dels buròcrates en la vida política de la primera meitat del segle XX—, no hagin volgut posar-lo de costat amb l'obra dels germans Weber (Max i Alfred) o la de Kracauer —els qui més prim van filar quant a la relació entre poder polític i paperassa—, i amb l'holocaust.

És exemple del que hem dit l'enorme quantitat de papers que van haver de fer molts jueus per demostrar —i, doncs, salvar-se— que almenys un dels avis, per banda materna o paterna, eren aris: això comportava investigacions i estudis de tota mena, passats d'una instància a l'altra —Hitler inclòs—, i fins i tot un examen fisiognòmic dels trets racials d'una persona. Göring va decidir, pocs dies després de la Kristallnacht, que els jueus només podien passejar per zones acotades dels boscos d'Alemanya, i que els animals que s'hi assemblessin també havien de quedar tancats en aquests punts —va posar l'exemple dels dants ("alces", en castellà), adduint que tenien una expressió com jueva! Un bon dia es va prohibir als jueus que, per lletrejar un nom per telèfon, fessin servir noms hebreus —A, d'Abraham; M, de Moisès...—, i se'ls va obligar a fer servir sempre noms alemanys: A, d'Albert; M, de Martin, etcètera. El 29 de novembre de 1938 es va prohibir als jueus tenir coloms missatgers; els inspectors de la Gestapo ho controlaven. Hi va haver un debat que va durar setmanes sobre si un jueu podia ser enterrat o no en un cementiri cristià, perquè molts cementiris hebreus havien estat profanats i destruïts: al final van decidir que sí; i llavors els capellans van oposar-s'hi perquè cap jueu no havia de descansar en terra cristiana. No va quedar clar si els jueus podien netejar les tombes dels seus avantpassats als cementiris jueus, o només visitar-les, perquè, mentre hi rumiaven, va esclatar la guerra. Posat que algú tingués un nom de fonts equívoc —com ara Michael, que és de l'Antic Testament, però també cristià—, s'havia de posar, entre el nom i el cognom, un segon nom invariable per a homes i dones: Israel o Sarah. La disquisició sobre quins autors de la tradició clàssica alemanya es podien permetre, i quins no, va portar a extrems paradoxals: Lessing, Heine i Schiller, naturalment, van caure de seguida... i Goethe només es va aguantar fins a l'any 1936. Després va caure Beethoven, i després de l'Anschluss Mozart, no se sap ben bé per què. També van ser pintoresques, i sumàries, les discussions sobre en quin lloc podien ser recol·locats els jueus d'Alemanya, i van sortir propostes tan extravagants com Madagascar, Canadà, Angola, Abissínia, Haití, la Guaiana francesa i Surinam!

La gran barbàrie, com és sabut, va venir més tard, a partir de l'anomenada "Solució final". Uns quants esperits encara carregats de l'humor tan propi dels Ost-juden s'ho van prendre amb una dosi d'ironia que els hauria pogut costar la vida. Quan la Gestapo va visitar Freud per robar-li tot el que va poder abans de la seva emigració a Londres, el psicoanalista va firmar el full d'aquiescència de l'expoli i va afegir-hi: "Recomano la Gestapo a tothom molt calorosament. Sigmund Freud". Ell va salvar la vida. Amb els anys, sis milions de jueus i d'altres col·lectius la van perdre de la manera més infame.