"Veig menys risc, menys bogeria"

Ha estat Titus Andrònic, Lear i Pròsper, que ja és un trio shakespearià. També Èdip, Vània, Platonov i Tenorio. Fins i tot Abraham i Serrallonga. Això en teatre. En cinema ha fet, entre molts altres papers, de Companys, ni més ni menys, i de Felip IV (que va fer executar Serrallonga!: quina paradoxa). La carrera del nostre actor menys brechtià, Fermí Reixach (Lloret de Mar, 1946), membre de Comediants, de Joglars, del Lliure, és llarga i està plena de grans moments. Però sens dubte un dels cims és Diari d'un boig, de Gogol, on fa el paper del funcionari desequilibrat rus Poprixin, que, segons la seva pròpia confessió, de vegades veu i sent unes coses "que ningú no veu ni sent mai" (a part que es creu el rei d'Espanya). Reixach, un Reixach aleshores acabat d'arribar de la seva gran aventura teatral a Nova York, on es va convertir al Mètode (de Stanislawski, és clar, via Strasberg i l'Actor's Studio), el va interpretar de manera inoblidablement contundent el 1985 en un monòleg dirigit pel seu gurú escènic Ernie Martin. El muntatge es va estrenar a Girona i al cap d'uns dies es va poder veure al Romea. Ara, 25 anys després, el torna a representar, en una nova versió, a Tarragona (Sala Trono, 17 i 24 de gener), Palma de Mallorca (Teatre del Mar, del 28 al 31 de gener) i Barcelona (Versus, de l'11 de febrer al 18 d'abril). En l'ambient barroc de casa seva al carrer Verdi, amb un jersei verd que recorda la casaca del seu tinent coronel Verxinin de Les tres germanes, amb ulls brillants, gestos grans i hipnòtics i el seu costum inveterat de barrejar frases en anglès, l'actor parla de l'espectacle i passa revista a aquests anys.

Pregunta . 25 anys fa que parlàvem de Diari d'un boig en un bar davant del Romea, qui ho havia de dir...

Resposta . 25 anys! Don't cry for me . Hem volgut recuperar-lo per a les noves generacions, en una proposta diferent, lògicament, perquè llavors la vida no m'havia donat tantes hòsties.

P . Aquella experiència a principi dels 80 a Nova York el va marcar.

R . Vaig descobrir Ernie com a mestre, un privilegi. I vaig voler encabir tots els seus ensenyaments en aquesta història. La primera vegada que li ho vaig ensenyar, em va dir: "But you are acting!", com si hagués vist el dimoni. Llavors ho vam treballar amb la seva filosofia. Primer donar vida al personatge, només després incorporar el text. Com posar-te un mirall al davant. No actuant, vivint. La vulnerabilitat, la fantasia.

P . El Mètode.

R . Exacte. Hi ha dues maneres d'actuar. Indicant a través del text emocions o vivint l'experiència, el que proposaven Lee Strasberg i el mateix Stanislavski. Com reacciono jo en la situació d'aquell personatge. No has de veure l'actor sinó el personatge.

P . S'ha parlat molt del cost emocional del Mètode.

R . És com un gimnàs emocional. Treballes amb les emocions però les has de saber controlar. Atrevir-te, però amb control. Si no, et col·lapses. Hi ha aquella famosa escena de Gena Rowlands a A woman under the influence. Tothom pensava que se n'havia anat més enllà en el seu paper de dona inestable, que havia embogit de veritat. Cassavetes va dubtar, però va seguir rodant.

P . És com el sexe tàntric, no tothom ho hauria de provar.

R . Ernie deia que no tothom pot fer de Blanche Dubois. D'alguns deia: "He owns the Thing". Altres no. El foc que necessita un actor, en tot cas, és una cosa que es porta a dins. No t'ho pot donar ningú, ni Strasberg ni Elia Kazan. El tens o no. Un plus, els colors per pintar les emocions; és una cosa gairebé atlètica. You can do it, or not .

P . Com és el seu Poprixin?

R . Viu una tragèdia, però amb molts elements de comèdia. El somriure a través de la llàgrima. Un personatge molt refinat. Un funcionari que fa punta a les plomes. Que té visions, il·luminacions. Que utilitza la bogeria com a refugi: recorda Lear. A Gogol li agradava molt Shakespeare, i Don Quijote. I també hi ha un misticisme: Poprixin és una mica Jesucrist, es crucifica.

P . Què ha passat a la seva vida entre el primer muntatge i aquest?

R . Sóc una altra persona. Han passat desastres, vaig perdre la meva dona, la Leda, que va morir al 86 a Nova York mentre jo feia aquí un Chéjov. I coses bones. Em vaig consagrar al meu fill. Això em va tenir allunyat un temps.

P . I què ha passat al teatre d'aquí?

R . Abans hi havia una il·lusió que ara ja no percebo. Veig menys capacitat de risc, menys bogeria. Hi ha un desencant.

P . Aviat torna a obrir el Lliure de Gràcia, quins sentiments li provoca?

R . Maquíssims, fantàstics. Nostàlgia? No, llavors vam fer una cosa, ara en serà una altra, perquè Fabià és irrepetible. Però estaria bé poder-hi participar. Visc molt a prop.

* Este artículo apareció en la edición impresa del jueves, 14 de enero de 2010.