Llibres

La lliçó de les trinxeres

Dues línies terriblement

paral·leles / Un de tants

Francesc Grau i Viader / Lluís

Ferran de Pol

Club Editor

208 / 144 pàgines. 16 / 14 euros

El 1978, fregant la seixantena, Francesc Grau i Viader (Calella, 1920-1997) rescriu a Dues línies terriblement paral·leles el diari que havia portat al front de l'Ebre, el 1938, reclutat en la lleva del biberó, diari interromput i llençat en caure presoner. És, doncs, un fals Diari d'un combatent de disset anys -subtítol del llibre- el que ens ofereix, potser per fidelitat a la memòria del noi arrencat de l'adolescència i plantat al mig d'una guerra perduda, però també per l'agilitat que dóna aquest format per endreçar els records. Mantenint amb gràcia i energia la ficció de les anotacions a peu de trinxera, el fals diari de Grau (que no n'oculta l'artifici) funciona per la destresa narrativa que hi alena, tot i alguna concessió al sentimentalisme. Hi ha, és clar, pinzellades de context fruit del coneixement posterior dels fets pel Grau adult, sobretot en els llargs parlaments dels companys d'esquadra, que atorguen consistència novel·lesca a la successió d'entrades del diari, com un relat d'iniciació. Destaquem l'excel·lent capacitat d'observació (diu de Canet de Mar que, "com quasi totes les poblacions del Maresme, ha crescut contra corrent: com les anguiles") o l'impressionant relat de la visita a una Tortosa abandonada, veritable ciutat fantasma.

Atzarosa és també la sort del cos central d' Un de tants , de Lluís Ferran de Pol (Arenys de Mar, 1911-1995), que relata l'estada als camps de concentració de Sant Cebrià i del Barcarès, un cop acabada la guerra. Es tracta del tercer estadi d'un material anotat sobre el terreny, reescrit tot seguit en castellà a Mèxic per publicar a la premsa i traduït al català el 1973 dins un volum memorialístic. La versió catalana és concisa i sumària, però no menys contundent que la castellana (editada també per Josep Vicent Garcia Raffi com Campo de concentración , Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002): elimina detalls, estalvia redundàncies i evita al·lusions políticament inacceptables amb Franco encara viu, però manté l'essencial d'un testimoni escruixidor i incorpora matisos valuosos, com una dura carregada contra l'autocomplaença de la intel·lectualitat catalana: "Aviciats per una Generalitat de bona fe però il·lusa i menjada de supersticions culturalistes -de fet hereva d'una Renaixença basada en el greu malentès que una cultura, o fins i tot una cultureta literària, pot fer, o substituir indefinidament, un país".

La nova edició d' Un de tants destaca perquè, a més del text homònim que encapçalava ja la de 1973, afegeix al final les pàgines inèdites fins ara del Dietari de l'Ebre . Tots dos escrits, centrats en la batalla decisiva de la guerra civil, comparteixen ambients i escenes bèl·liques amb el llibre de Grau i Viader, però els galons militars i literaris dels dos autors són diferents. Nou anys més gran, advocat, oficial d'artilleria, guardonat ja amb un premi literari, Ferran de Pol cita Dante, Riba i Valéry, mentre que el recluta Grau rememora les versions humorístiques i picants amb què els soldats canten La cucaracha . I més que això, que podria ser anecdòtic: Ferran de Pol és més conscient del seu compromís: on Grau renega dels comissaris polítics, de les arengues de la Pasionària ("prefereixo viure de genolls que morir dempeus", li respon), del patriotisme interessat dels dirigents que perjudica el poble, Ferran de Pol, soldat ja abans de 1936, defensa la funció de la milícia ("Fer la guerra amb l'esperança de la pau") i viu amb esqueixament i vergonya (paraula que repeteix) el fracàs col·lectiu de la República.

No són posicions antitètiques, però determinen les visions respectives: els rostres dels ferits burxen en la memòria de l'oficial Ferran de Pol, però passa de llarg davant uns soldats moribunds perquè "una compassió maldestra podia portar-los a la desesperació"; el soldat Grau viu aclaparat l'experiència de matar el primer enemic, pensant que els ulls immòbils del cadàver que jau estès davant la seva posició se li claven a la mirada. En tot cas, Ferran de Pol és sempre un observador meticulós i reflexiu, com quan descriu la construcció de refugis al front fixant-se en la persistència de les formigues foragitades bruscament dels seus nius, que acaben tornant: "Des d'avui no crec en l'extermini. Caldrà que els homes aprenguin la lliçó i ens suportem. Caldrà que convivim".

* Este artículo apareció en la edición impresa del 0007, 07 de enero de 2010.