_
_
_
_
Reportatge

Un patrimoni amagat

Barcelona analitza què cal fer amb els més de mil refugis antiaeris construïts durant la Guerra Civil espanyola

A mitjans del mes d'octubre de l'any passat, els operaris de l'empresa ADIF que treballaven en les obres de l'AVE del carrer Mallorca van veure com el terra se'ls esfondrava als peus. Durant la instal·lació dels micropilonatges per crear el túnel que ha de travessar la ciutat de punta a punta va aparèixer, a més d'11 metres de profunditat, una cosa inesperada: un refugi antiaeri de la Guerra Civil del qual no es tenia constància.

Ningú no va poder preveure que, a sota de la calçada, es conservava un dels 1.394 refugis construïts pels ciutadans de Barcelona entre el 1937 i el 1939 amb l'objectiu d'intentar sobreviure als bombardeigs de l'aviació de l'exèrcit franquista i dels seus aliats italians i alemanys.

Barcelona té l'honor dubtós de ser la primera urbs occidental bombardejada de forma sistemàtica des de l'aire a pesar d'estar en la rereguarda. Els refugis construïts durant la guerra civil van ajudar a salvar milers de vides, ja que les bombes llançades en els 194 bombardeigs que va patir la capital durant el conflicte "només" van causar 1.816 víctimes mortals i 2.719 ferits en una ciutat habitada per una mica més d'un milió de persones.

En contínua transformació urbanística, la ciutat de Barcelona ha viscut el boom immobiliari i està sotmesa a obres constants de construcció de nous túnels de metro, nous aparcaments i noves rases per al clavegueram i el cablatge que remouen, a diari, el subsòl i afecten tot el que hi ha a sota terra. Aquestes obres han descobert un gran nombre de refugis de la ciutat, però encara queden moltes defenses construïdes que, com la del carrer Mallorca, romanen enterrades sota carrers, places, edificis i solars.

"Barcelona ha estat considerada una ciutat màrtir pels bombardeigs que va patir durant la Guerra Civil, però s'ha subvalorat el paper de la defensa passiva que va permetre salvar moltes vides", assegura Ramon Armalat, historiador i director del Centre de Recerca sobre l'Aviació Republicana i la Guerra Civil.

Per Armalat, "la Guerra Civil encara no s'ha superat", cosa que explica que la ciutat no recordi els protagonistes de la Junta de Defensa Passiva, impulsora dels refugis, ni dediqui monuments a les víctimes, més enllà del que hi ha instal·lat a la Gran Via i "que no coneix ningú".

Armalat és un dels estudiosos que ha participat en les jornades Els refugis antiaeris de Barcelona. Criteris d'intervenció patrimonial , celebrades recentment al Museu d'Història de Barcelona (MUHBA), que han analitzat què cal fer amb aquest patrimoni, testimoni d'un dels episodis més tràgics de la Barcelona del segle XX. Segons Armalat, "es necessiten anàlisis més complexes de la guerra, no tan victimistes, on els refugis s'estudiïn en el context en què es van crear".

Coincidint amb el 70è aniversari de la Guerra Civil i l'interès creixent de la societat per conèixer tot el que va ocórrer durant els anys del conflicte, són molts els qui reclamen que es posin en valor i s'obrin els refugis com a indrets de memòria col·lectiva. Però no és un patrimoni fàcil de gestionar, tant per les fortes connotaciones polítiques i socials com per la peculiar situació que comporta un difícil accés, una conservació costosa i una gran dificultat per complir les normatives de seguretat -per sota de sis metres del terra tot és excepcional- que permetin que s'obrin amb garanties.

Les jornades celebrades al MUHBA van reunir tots els qui tenen una feina relacionada amb els refugis antiaeris: arqueòlegs, historiadors, administracions i la societat civil -que moltes vegades ha estat la primera a interessar-se per aquest patrimoni com és el cas de Valerie Powles, una veïna del Poble Sec que va lluitar perquè s'obrís el refugi 307 des del seu redescobriment-. Tots van estar d'acord en una cosa: que encara hi ha molt per fer. "És un patrimoni emergent sense tradició científica, legalment indefinit i amb un interès mediàtic recent", assegura l'historiador Andreu Besalí, del grup d'investigació de didàctica del patrimoni (Didpatri), de la Universitat de Barcelona.

La Llei de la memòria històrica del 2007 estableix el compromís moral de preservar i elaborar un catàleg dels vestigis històrics de la Guerra Civil, sempre que no suposin una exaltació de les bandes enfrontades. Entre aquests vestigis, hi ha els refugis antiaeris dels quals fins ara només s'ocupava un decret franquista sobre protecció de castells de 1949, ja que ni la Llei de patrimoni estatal de 1985, ni l'autonòmica de 1993, ni el Catàleg de Patrimoni de Barcelona els recollien. "Per fi la Llei del 2007 equipara aquestes obres d'enginyeria civil amb el patrimoni industrial contemporani", comenta Besalí.

D'entrada, segons els especialistes reunits amb motiu de les jornades del MUHBA, caldrà aclarir el nombre exacte de refugis que es van construir, -Clabsa, l'empresa del clavegueram de Barcelona, va dur a terme al 2002 un atlas inèdit que els ubicava tots, però molts investigadors creuen que no és exacte-; la ubicació exacta de tots els refugis i els punts per on són accessibles, ja que moltes entrades originàries s'han vist alterades per construccions posteriors. També s'haurà d'acabar de definir com se'ls ha de considerar, si com a restes arqueològiques i per tant sotmeses a la mateixa legislació i protecció, o tan sols com a patrimoni, un "patrimoni silenciat que s'ha volgut ocultar i fer desaparèixer de l'ideari col·lectiu", afirma Carme Miró, responsable de la carta arqueològica i patrimonial de la ciutat. Per Miró, "és el moment de donar veu a aquestes restes que parlen de conflicte, però també de principis i de valors". Tampoc no és clar què se n'ha de fer, si obrir tots els que es reclamen des de les entitats relacionades amb els districtes, o documentar-los i obrir al públic els que destaquen per algun aspecte.

Les jornades del MUHBA van acabar amb el compromís de crear un protocol d'actuació que reculli la normativa vigent i de les administracions amb competència en la matèria per gestionar aquest patrimoni de forma sostenible i coherent; crear una base de dades que aplegui les fonts escrites, orals i les actuacions arqueològiques que faciliti un inventari dels refugis a la carta arqueològica; i constituir una comissió de treball que reuneixi tots els estudiosos del tema i analitzi els elements del patrimoni històric vinculats amb la Guerra Civil a Barcelona.

El refugi antiaeri trobat al carrer Mallorca és, per ara, inaccessible. Les úniques imatges que se'n coneixen són les que es van obtenir amb una càmera sonda que va descendir per l'obertura de 80 centímetres de diàmetre feta pel micropilonatge.

Segons Ferran Puig, cap del Servei d'Arqueologia de Barcelona, els responsables d'ADIF es van comprometre a omplir el nou pilar amb un material especial que impedís que el formigó s'estengués per l'interior del refugi, "com ha passat en molts altres casos", va explicar Puig. Caldrà esperar que la tuneladora de l'AVE es creui en el camí amb algun tram d'aquest refugi ocult i deixi al descobert una part de la memòria que s'ha conservat sota terra durant més de 70 anys.

Les dades

- Refugis antiaeris de Barcelona: 1.394

- Extensió dels túnels: 20 quilòmetres

- Capacitat: 250.000 i 300.000 persones

- Habitants el 1937: als voltants d'1.000.000

- Bombardeigs: 194 / bombes: 1.903 (44 tonelades)

- Morts i ferits: 1.816 i 2.719

- Edificis afectats: 1.808

- Principals bombardeigs:

- 1937 : 13 febrer (18 morts) / 29 maig (64 morts).

- 1938: 7 i 19 gener (170 morts) / 30 gener (200 morts, entre ells un grup de nens a Sant Felip Neri) / 16, 17 i 18 març (270 morts. Explosió del camió amb trinita a la Gran Via) / 19 de juliol (bomba sobre la Catedral de Barcelona) / 31 de desembre (50 morts).

- 1939: 21 i 24 de gener. Últims bombardeigs abans de l'entrada de les tropes nacionals.

44 tonelades de bombes

L 'exèrcit revoltat el 1936 va tenir, entre les seves prioritats, atacar la ciutat de Barcelona. L'aviació italiana amb base a Mallorca i la Legió Condor van llançar sobre la ciutat 44 tonelades de bombes en 194 accions aèries. El setembre de 1936, l'Ajuntament va crear un Servei de Defensa Passiva Antiaèria que va començar inspeccionant 17.000 soterranis i locals dels edificis amb la finalitat que la població es pogués refugiar en cas d'atac aeri.

El 13 de febrer de 1937 va tenir lloc el primer atac quan el destructor italià Eugenio di Savoia va llançar els seus projectils contra la fàbrica de material bèl·lic Elizalde i va ocasionar 18 víctimes al barri de Gràcia. Al cap d'un mes, el primer bombardeig estricte va provocar sis morts i 39 ferits. Els avions italians Savoia S-79 partien de Mallorca -gairebé sempre a l'alba, amb el sol a l'esquena- i en només mitja hora atenyien la costa barcelonina, mentre els avions republicans, -amb el sol de cara i pitjor armament-, intentaven evitar les accions ajudades per les bateries antiaèries i metralladores instal·lades en terrats i en punts alts com les torres de l'edifici de la Universitat de Barcelona.

El 9 de juny de 1937 la Generalitat va crear la Junta de Defensa Passiva de Catalunya, que va entrar a col·laborar amb les juntes locals. A Barcelona es va dedicar a planificar, subvencionar i supervisar la construcció d'un centenar de refugis antiaeris. La resta es va construir de forma autoorganitzada per iniciatives civils, sindicats, partits polítics, veïns i particulars, que utilitzaven en la construcció molts dels materials que provenien dels enderrocs dels edificis afectats.

En la construcció dels refugis municipals van intervenir-hi arquitectes (del Sindicat d'Arquitectes de Catalunya) i enginyers i es van crear amb la intenció de reaprofitar-los, quan va acabar la guerra, com a serveis públics, magatzems, biblioteques o escoles. El 1938, la Junta Local de Defensa Passiva en va censar 1.293, però molts dels particulars no es van declarar i, per tant, no consten a la documentació. El milió de persones que llavors vivien a la ciutat trobaven refugi, a més, als túnels del metro i ferrocarril, als subsòls de les cases (uns 700 reforçats i habilitats amb sacs de sorra com el del carrer Fusina número 6, que actualment és un local de copes), o en coves i galeries de mina d'aigua.

Deu entre un miler

Dels més de mil refugis antiaeris construïts a Barcelona entre el 1937 i el 1939, en destaquem els deu següents, tot i que a la llista n'hi podrien haver molts més:

- Refugi 232 (plaça del Diamant). És un dels més ben conservats dels 88 que es van construir a Gràcia. Construït amb subvenció de l'Ajuntament, conserva 200 metres de túnel a 12 metres de profunditat amb els sanitaris diferenciats per a homes i dones i sala de cures. Es va redescobrir el 1992 i, des del novembre del 2006, es pot visitar.

- Refugi del carrer Toledo (La Bordeta, Sants). Les obres de millora de les clavegueres al juliol passat van posar al descobert l'entrada del refugi de 1937. Presenta diverses galeries fetes amb formigó, cosa poc habitual, latrines i cartells pintats que indiquen les normes d'ús.

- Refugi 267 (plaça de la Revolució). Les obres d'un aparcament al 1994 van treure a la llum el refugi conegut per fonts orals. Construït a 11 metres amb subvenció municipal, només conserva la infermeria amb poselles per als medicaments. És accessible des del pàrquing.

- Refugi 307 (Nou de la Rambla, 175). Redescobert al 1995, quan es va enderrocar una fàbrica de vidre, és obert al públic des de l'abril del 2007, tot i que només es pot visitar un tram de 35 metres dels 200 construïts al 1937. Estava preparat per acollir 2.000 persones i conserva el cablatge elèctric, equip electrogen, 6 lavabos, la infermeria i una farmaciola. No es va clausurar durant el franquisme i es va fer servir per criar xampinyons, com a magatzem i barraca fins al 1960.

- Refugi de plaça de Tetuan. Situat a cinc metres de profunditat, és un dels més ben conservat malgrat que s'hagi reduït a la meitat per les obres del metro de la línia 2 i que conservi només 300 dels 870 metres que tenia. La Junta Local de Defensa Passiva va invertir-hi mig milió de pessetes al 1937 amb la intenció d'utilizar-lo després de la guerra com a escola. S'ha demanat que s'obri al públic.

- Refugi de Lluís Companys (Palau de les Heures). La Generalitat va requisar l'edifici com a habitatge per al president i va construir un refugi per a la seva seguretat. Des de 1958, l'edifici és la seu de la Fundació Bosch Gimpera (Diputació de Barcelona), que és qui dóna el permís per visitar-lo.

- Refugi 864 (carrer Sardenya). Unes obres van descobrir al 2002 una galeria de 157 metres a 11 metres de profunditat. S'hi pot accedir des del clavegueram dels carrers Còrsega i Provença.

- Refugi de Can Peguera. (carrer Cornudella, Turó de la Peira). Format per dues galeries que es creuen, es va reobrir al 1998 a petició dels veïns, però només s'ha pogut visitar en comptades ocasions.

- Refugi avinguda del Tibidabo (números 17-19). És en un palauet requisat durant la Guerra Civil i destinat a allotjar el consulat de la URSS, d'aquí la necessitat de dotar-lo d'un refugi antiaeri. Conserva intactes els murs de formigó armat i doble porta de ferro colat. Té despatx, sala de reunions, cuina, dormitori i latrines. La visita depèn dels propietaris de l'edifici.

- Refugi de Juan Negrín (avinguda Pedralbes, entre el carrer Cavallers i Sor Eulali d'Anzizu). Al 2001, unes obres a prop del Palau de Pedralbes van fer descobrir un refugi de gran qualitat i estat de conservació. Es creu que el va utilitzar el president de la República durant l'estada a la ciutat ja que residia en un habitatge proper de la família Roviralta. És el motiu pel qual no està catalogat en cap cens. Accedir-hi és complicat i cal descendir-hi a través d'un pou del clavegueram.

Font: Els refugis antiaeris de Barcelona , d'Andreu Besolí.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_