Mirant Europa

Va estar pres durant sis anys a diferents presons del seu país, però

Htein Lin (Birmània, 1966) no va perdre el coratge ni tampoc les ganes de pintar. No era fàcil fer-ho allà dintre. Ho havia de fer d'amagat i emprant tot tipus d'estris manllevats (vells uniformes, llençols estripats, encenedors, taps de dentifici...) amb què ens va inventar la seva pròpia tècnica de monotip (estampació per pressió) per a realitzar secretament unes obres colpidores que ara es conserven a l'arxiu birmà d'Amsterdam. "Encara hi ha moltes de les meves obres amagades a la presó perquè no vaig aconseguir treure-les", explica l'artista, que va deixar Birmània el 2006, dos anys després d'ésser alliberat, quan es va casar amb l'ambaixadora britànica al país. El canvi de vida fou total, però manté el lligam amb el passat i, sobretot, amb la situació del seu país. "Em sento obligat a cridar l'atenció sempre que puc sobre els molts presoners polítics que hi ha allà i sobre la manca de llibertat d'expressió que patim", explica.

Tanmateix, les obres que aquest artista i performer presenta fins al 16 de gener a la Tasneem Gallery de Barcelona (una original sala situada al barri barceloní de les Tres Torres) són més alegres i colorides que les que li donaren fama, tot i que en algunes se serveix de la tècnica descoberta a la presó i no hi falten referències a la conflictiva situació birmana. És el cas de les peces dedicades a la revolució del safrà, que protagonitzaren els monges budistes el 2007, o les dedicades a les terribles conseqüències del cicló que el maig de 2008 va arrasar el seu país deixant al darrere més de 150.000 morts i que pel seu dramatisme recorden les imatges de les seves pintures de presó.

La mostra porta per títol Missing Asia, observing Europa ( Enyorant Àsia, observant Europa ) i el contrast és el més interessant. A la sèrie dedicada a ciutats europees, l'artista inclou de manera quasi bé caòtica tot tipus d'icones representatives del lloc, com la Sagrada Família a Barcelona o els canals a Amsterdam. L'acumulació de personatges, monuments, fragments d'obres dels artistes més representatius o elements simbòlics del lloc sembla al principi una mica naïf, però mirat tot a poc a poc, aquesta acumulació acaba interrogant-nos sobre el que som realment. I, en totes, hi apareix sempre una figura que poc té a veure amb Occident. Es tracta d'un petit Buda que ell col·loca com a senyal d'esperança.

"Abans d'arribar aquí només havia estat a Europa a la meva imaginació i pensava que això era el paradís", explica. "Després vaig descobrir que la realitat no és tant així i que la gent té una vida dura i està molt estressada; la seva vida diària és com una carrera permanent. Per això vaig començar a pintar aquesta sèrie de les ciutats, per expressar com les veia jo. I aquestes imatges de Buda les poso perquè representen el meu desig que aquestes ciutats aconsegueixen pau i felicitat".

A ell li'n dóna i, de fet, una altra part de l'exposició té a Buda com a únic protagonista. "Quan era a la presó vaig practicar molt la meditació i encara ara intento fer-ho cada dia", explica. Està convençut que també és això el que permet que molts dels seus compatriotes, malgrat els problemes, aconsegueixen sentir-se afortunats. "Els permet treure forces per a riure i per a estimar". Podria semblar que la seva és, doncs, pintura religiosa. Però ell no ho diria així. "El budisme no és una religió, és una filosofia, una manera de viure".