L'ou de la serp

Natura morta

de Jordi Faura

Edicions Bromera

96 pàgines. 10 euros

Jordi Faura (Sabadell, 1982) va afermant-se com un dels valors més prometedors de la dramatúrgia catalana contemporània. Les seves peces més recents, entre les quals cal destacar Hikikomori ( L'era del buit ), s'inspiren en fets de l'actualitat més roent que prenen una dimensió extraordinària per captar les patologies dels humans del segle XXI. Natura morta parteix, concretament, d'un cas real que es va descobrir la primavera del 2008: les atrocitats comeses per Josef Fritzl, l'anomenat carceller d'Amstetten , de les quals la premsa es va fer ressò amb tota mena de detalls truculents.

Més que en l'aspecte escabrós d'aquesta barbaritat, l'obra de Faura intenta trobar el sentit metafòric que se'n pot deduir: els sediments del nazisme latent en la societat austríaca, la violència del seu sistema patriarcal i les fugues atroces que es produeixen en societats resclosides, proclius a la temptació ontològica del mal. Faura mostra què s'amaga darrere d'una natura morta , en aparença harmònica, tranquil·la i ordenada, com pot ser la societat austríaca que tant va fustigar Thomas Bernhard, especialment a La plaça dels Herois (1988). Les crueltats perpetrades per Fritzl serien, doncs, un epifenomen de la vertadera plaga que viu el poble austríac (i europeu en general): la pervivència i amenaça del nazisme (i derivats).

Amb escenes escarides, la història real del carceller d'Amstetten és essencialitzada en diverses claus metafòriques que, amb més o menys encert, esmolen alguns dels topois de la contemporaneïtat: la família burgesa que viu només d'aparences, l'ordre fal·laç que simbolitza el jardí de la casa, l'autoritat paterna que amaga una conducta despòtica, la submissió de la dona fins a extrems patològics o la violència de les interrelacions familiars, entre d'altres. En el context de la societat austríaca, Fritzl encarna la doble moral que amaga la crueltat més esfereïdora sota formes de refinament exquisides.

Natura morta , premi Ciutat d'Alzira 2008, se centra en la recreació de l' entourage que envoltà Fritzl i les seves víctimes per tal d'exposar el grau d'inconsciència o de miopia dels qui, per omissió, es converteixen en còmplices de les monstruositats, i també per emfasitzar la completa anihilació mental i física d'Elisabeth i dels seus fills-néts , Kerstin i Stefan, incapaços de fer res per revoltar-se contra l'esclavatge. Paral·lelament, els fills educats de manera impecable en el sistema de valors austríacs manifesten dues tendències contraposades: Lisa, la voluntat de fugir de la podridura moral; Alexander, la fascinació per la violència i la força...

La proposta escènica de Faura potencia, tant en els personatges com en la disposició espacial i la sintaxi temporal, la contraposició entre el món de la superfície (el de les aparences) i el món subterrani que n'és rèplica (l'infern de la barbàrie). A més, per defugir del naturalisme estètic i del sensacionalisme periodístic, concep un espai escènic més suggeridor que no pas realista i procura la màxima contenció expressiva a través sobretot de l'el·lipsi, la metàfora i la metonímia. No interessa els fets en si, prou esbombats, sinó el sentit parabòlic que expressen: l'ou de la serp que es cova en les ments i els pobles de l'Europa actual.