La veu que sobreviu al Gulag

Poemes

Óssip Mandelstam

Versions d'Helena Vidal

Quaderns Crema

96 pàgines. 15 euros

A Fahrenheit 451 (novel·la de Ray Bradbury, pel·lícula de Truffaut) hi ha una escena inoblidable en què el protagonista descobreix una colla de dissidents que memoritzen les obres més importants de la història. Això passava en una societat imaginària on els llibres estan prohibits i no hi ha altra manera de conservar-los que la transmissió oral, en espera d'un temps més propici en què es puguin tornar a imprimir. I això passava també en l'imperi soviètic. Nadejda, la dona d'Óssip Mandesltam, va aprendre de memòria molts textos seus perquè era l'últim recurs per amagar-los d'aquesta gent que truquen de matinada, i no era un cas únic. Ara que celebrem, la majoria, i lamenten, alguns, la caiguda del mur de Berlín, val la pena recordar aquestes coses. Recordar, per exemple, que Mandelstam va caure en desgràcia perquè va compondre un epigrama contra Stalin, de setze línies, ni tan sols publicat; algú va sentir-l'hi recitar i va córrer a denunciar-lo. Després vénen cinc anys d'una davallada a l'infern, que comencen amb el desterrament als Urals i acaben amb la mort en un camp de treballs forçats, el 1938. No es tracta de cap poema especialment bo, ni és representatiu de la seva manera de fer; és com si, amb un estirabot que poguessin entendre, hagués decidit fer-ho fàcil als qui tard o d'hora l'haurien de condemnar, donat que el règim com més va menys suportaria el pensament lliure i només toleraria la retòrica propagandística.

Les versions de Mandelstam que fa la traductora Helena Vidal són, també, poemes

Mandesltam va néixer el 1891 a Varsòvia, capital d'una Polònia llavors reduïda a la condició de protectorat rus; fill de família jueva, va esdevenir aviat, després d'haver estudiat també a París i a Heidelberg, ciutadà de Sant Petersburg, una ciutat pensada per ser el mirador a Europa d'una Rússia il·lustrada que no ha arribat mai a ser. Com a poeta va començar adscrit a l'acmeisme, una reacció contra el simbolisme rus que, contra l'ambigüitat i el misticisme impostat d'aquest, vindicava una expressió directa a través de les imatges, més clara i, per dir-ho així, neoclàssica. Mandelstam el defineix com una nostàlgia de la cultura universal, cosa més aplicable encara a la seva pròpia evolució com a poeta. Grècia, Roma i la Bíblia són sempre presents, així com l'ambició d'una unitat, si no impossible, cada cop més llunyana. "Tot va ser abans, tot torna novament / i el do de reconèixer és l'únic guia", diu en un dels seus poemes més coneguts, Tristia , de 1918, remetent-se òbviament a Ovidi, que també va morir lluny de la ciutat, en un exili certament més confortable.

Joseph Brodsky, premi Nobel 1987, té un breu assaig sobre Mandesltam -recollit a Menos que uno (Versal, 1986)- en què, parlant de la dificultat de traduir-lo, diu que caldria "tenir o desenvolupar un sentiment semblant en relació amb la civilització". Si això ja sembla prou difícil, més ho és adquirir el bagatge de coneixements necessari per descodificar el ventall de referències que Mandelstam desplega. Però què queda d'un poema si al lector li calen, per copsar-lo, unes notes interpretatives a peu de pàgina que no se li ofereixen? Aquesta pregunta val per molta poesia de Baudelaire en avall, acadèmicament celebrada però desconnectada del públic; si a més pretenem accedir-hi en una traducció, vénen ganes de rendir-se.

Helena Vidal és conscient d'aquestes dificultats, i ha afrontat el repte amb la barreja de decisió i humilitat que requereix. Ens ofereix una tria de 34 poemes -"que he viscut com a experiències personals"- representatius de l'evolució de Mandelstam, i les seves versions són, també, poemes -com els originals, hi ha versos ben comptats i rimes, encara que només assonants-. I, com per constatar la complexitat inexhaurible de l'autor, ens dóna, en la introducció, algunes pistes referents únicament a dos dels textos. "No copsar aquests detalls no minva pas l'impacte poètic"; però, si ens els perdem, l'innegable impacte de les seves imatges és bastant inferior al que el poeta havia intentat provocar.