El Riba de Josep Pla

Com que aquest any es celebra el cinquantenari de la mort de Carles Riba (1893-1959), i la setmana que ve l'Institut d'Estudis Catalans li dedica unes jornades carregades d'especialistes que saben a qui cal retre honor en aquest país tan oblidadís de mena, dedicarem l'article d'avui a una qüestió que ja ens consta que no serà debatuda -perquè no n'hi ha per tant- en el transcurs de les dites jornades: la particular visió que Josep Pla va tenir de Carles Riba.

Riba és un valor tan enorme, d'un valor tan extraordinari quan s'agafa no precisament a la menuda -sigui en el context de les lletres catalanes del segle XX, sigui en el context que es vulgui-, un home tan sincerament catalanista com profundament cristià, que, sumant-hi el fet que gairebé cap català dels que alenen o alenaven no l'ha llegit o no hi ha entès un borrall, ja de la prosa ja dels versos, sempre s'ha tendit a parlar d'ell amb una perspectiva escatològica i, en el més suau des casos, hagiogràfica. Si no l'han fet sant, a hores d'ara, és perquè l'únic miracle que se li coneix va consistir a tenir quatre fills, un gendre i dues nores, i pujar-los amb un sou migrat tota la vida: sembla que aquest extrem no ha convençut mai el Vaticà, que troba que tenir una dotzena de fills és la cosa més lògica i natural del món, i la més lloable.

L'únic home de lletres contemporani de Carles Riba que en va parlar amb desimboltura, sense posar cara d'Àngelus, va ser Josep Pla. No és que un servidor tingui una devoció pietista pel grafòman de Palafrugell, però s'ha de reconèixer que, en determinades ocasions, ser de pagès i estar de tornada de gairebé tot us desencamina de La Voràgine i facilita un enfocament polièdric d'un personatge humà, massa humà, molt diferent dels que han practicat els membres de l'església ribiana, artífexs d'un encenser al qual sembla que no se li ha d'acabar mai ni les brases ni l'essència.

Pla ens ve a dir, en aquesta petita biografia de la sèrie Homenots (Ed. Destino, Obra Completa , vol. 11), que Riba va destacar de seguida, en el context pintoresc i xaró de la Barcelona encara amarada de les formes modernistes, com un home de seriosa professionalitat, sever en els seus judicis, exacte en les seves observacions, extenuant en les seves puntualitzacions erudites, gran professor, traductor insigne i autor d'un dels dos llibres més importants de tota la poesia catalana del segle, les Elegies de Bierville , essent l'altre Nabí , del seu respectat Josep Carner: "Riba es negà rodonament a entrar, des d'un principi, en aquests diversos viaranys del tradicionalisme pairalista. Com que no sentia gens de vocació per entrar en el martirologi d'aquest ofici i menys encara d'entrar-hi amb un aire rialler, tractà de resoldre aquest complicat problema: fer d'intel·lectual d'una manera perfectament normal deixant en absolut d'utilitzar l'adulació o el pintoresc ... I, del pintoresc, el que potser menyspreava amb més fàstic era el xaronisme barceloní, que el treia de polleguera."

Això no va evitar a Josep Pla esplaiar-se sobre altres aspectes de la persona de l'escriptor: ens assabenta que Riba era, de jove, petit, escanyolit, esblaimat i neulit; ens diu que tenia un rostre que "semblava una cara feta expressa per crispar-se -per produir, en un moment determinat, una sensació de vinagreta molt carregada, enormement carregada, de vinagre"; ens fa saber que ell, personalment, no va sentir mai cap fal·lera per posar els peus a la famosa i àulica tertúlia del pont de Vallcarca; comenta que a Riba li va costar molt desfer-se dels "entriquells" provinents d'Eugeni d'Ors, "perquè l'objectivitat obliga a dir que la seva obra en prosa d'aquella època està molt infeccionada de noucentisme i d'encarcarament dorsià", i que "potser l´única cosa que no se li mantenia en la gravetat general era la veu, que tenia lleugerament atenorada i era sempre susceptible de donar un espinguet vitriòlic i accidentat". Això sí: Josep Pla acaba l'esbós de biografia amb una tria de poemes de l'autor que sembla feta per un comitè de savis i gent de lectura fina: el poema nº 13 del Segon Llibre d' Estances , la segona de les Elegies de Bierville -"Súnion! T'evocaré de lluny amb un cant d'alegria, | tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent: | pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada, | amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell"-, i el poema nº 7 de Salvatge cor : "Vivim de mort, i no ens és grat; | morim d'amor, i no s'hi pensa".

Damunt la pila d'apoteosis i ditirambes generada pels turiferaris que ja hem dit, ¡com s'agrairia l'edició d'una antologia d'anècdotes i faits divers a l'entorn d'aquesta gran figura de les nostres lletres! Això li donaria un aire més gentil, o més paradoxal, contradictori i tot, i faria Carles Riba, en la memòria dels que vindran, més tendre i passadora que no ho ha estat fins ara.