De Bartleby a Perec

Ha sortit a les llibreries una nova edició d' Un homme qui dort , una de les primeres novel·les de Georges Perec (1937-1982), un dels valors més importants de la narrativa francesa de la segona meitat del segle XX: traducció de Mercedes Cebrián, Madrid, Impedimenta, 2009. La contracoberta del llibre porta una citació d'Enrique Vila-Matas -per a la qual cosa em consta que ningú no li ha demanat permís-, en què l'escriptor barceloní diu: "Entre els llibres que em van canviar la vida sempre hi va haver els de Perec. Recordo haver-los llegit amb fascinació". A l'editorial li ha semblat, i no s'equivoca gaire, que el món literari de Vila-Matas, en especial el seu llibre Bartleby, l'escrivent , ho tenia tot a veure amb aquesta magnífica novel·la de Perec.

Hi té a veure només en part. En efecte, a les pàgines 123 i següent, l'autor hi parla d'un home que "treballava com a escrivent per a un jurista. Amagat darrere d'un paravent, s'estava assegut a l'escriptori i no es movia mai. S'alimentava de galetes de gingebre". No cal llegir més: no pot ser ningú altre que el personatge de la narració de Melville. No hi ha dubte, doncs, que L'home que dorm li deu algunes coses al famós escrivent del novel·lista nord-americà: és un home que un bon dia, en llevar-se, decideix no anar a fer un examen que tenia; es queda estirat en un banc que té a la seva mansarda de París; al cap d'uns dies visita els seus pares, al camp, per no fer-hi tampoc res de res; torna a París i es passa el dia ja estirat a la mansarda, ja vagarejant pels carrers de la ciutat; no deixa de llegir Le Monde diàriament i novel·les de lladres i serenos -això està bé-; es renta els mitjons, i fuma Gauloises.

Però la novel·la de Perec és important per més raons, i desborda el marc de l'ensenyança de Bartleby, o les equivalents ensenyances de personatges mandrosos, com ara l'ínclit Oblómov, d'Ivan Gontxarov. La novel·leta de Perec, arribada a la literatura cent dotze anys més tard que Bartleby , recull referències cultes -totes dissimulades en el teixit del text, identificables tan sols per al·lusions- que van, comptant el temps d'aquest mite peresós, molt més enrere i més avant. Perquè l'home de Perec és alhora una mena de Diògenes modern; un eremita com Sant Antoni -no deixeu de llegir la seva vida narrada per Atanasi, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1989-; un aficionat a quedar-se a la seva habitació, com Pascal -a les Pensées ve a dir que tots els mals que agafen als homes els vénen per no ser capaços de quedar-se tancats a casa, sols-; un admirador del Baudelaire flâneur ; un bon coneixedor de la literatura sobre el gran tòpic de les lletres franceses de la segona meitat de segle XIX, l' ennui , o l'avorriment; un admirador del capítol sobre el "vell oceà", dels Cants de Maldoror , de Lautréamont; un èmul de Monsieur Teste (Valéry); un lector dels existencialistes francesos -perquè el néant de Sartre plana sobre totes i cada una d'aquestes pàgines- ...i qui sap quantes coses més. No és un llibre que atabali per les seves referències d'ordre meta-literari, però és un fet que n'hi ha un munt, una pila, un gavadal.

En especial, de tot el que s'ha dit, destaca una contra-figura de Bartleby -tan absolutament passiu, ell-, que és la del passejant sense destí per la ciutat -i ara, citar-ne bibliografia seria cosa interminable, sempre començant, jo diria, per aquell conte magnífic d'Edgar Allan Poe, traduït i celebrat per Baudelaire, que és L'home de les multituds . L'any 1967 la societat parisenca -i, en ella, la figura d'un home tan especial com Perec- es trobava cansada, ja quasi esgotada pel fenomen de la modernitat, i avançava a les palpentes enmig del desconcert i de l'abúlia: si fa no fa com avancem els barcelonins al nostre temps, quan la ciutat se'ns ha convertit, qui ho havia de dir, en "la millor botiga del món", sens dubte un lloc desavinent per passar-hi la vida: els saltataulells van deixar de fer-ho als anys 1940! Perec va recollir, sense esmentar ningú més que Kafka en un epígraf -"keine Ausweg", diu el de Praga a Un informe per a una acadèmia ; "no hi ha sortida", diu el francès- una llarguíssima tradició, molt literària, una mica musical -"Ich bin der Welt abhanden gekommen": "el món m'ha deixat anar de la mà", Gustav Mahler-, i només una mica pictòrica: els pintors, la veritat, quasi sempre a la lluna.

Després va venir el fenomen de la postmodernitat; però quan el lector agafi aquest llibre de gran categoria s'adonarà que, malgrat la promesa d'una vida sense maldecaps generada per l'oblit de la densitat històrica als nostres dies, plana damunt nostre, encara, la sensació que potser el millor que podríem fer és quedar-nos estirats al llit, sortir a vagar pels carrers de la ciutat i fumar una cigarreta cada quaranta-cinc minuts, com aquest enorme personatge anònim de Perec. Perquè, com llegim en aquest llibre, l'única solució del problema hauria estat que el temps històric s'aturés; però el temps, "que coneix la resposta , continua passant".