9.057

Testimoniatges

i memòries (1936-1945). Una nit tan llarga

Marcial Mayans

Cossetània

216 pàgines. 14,80 euros

És inevitable pensar en l'apèndix de Els catalans als camps nazis , de Montserrat Roig. En aquelles llistes i llistes amb centenars i centenars de noms i cognoms. Catalans morts i deportats. Testimoniatges i memòries (1936-1945). Una nit tan llarga és la història d'un d'aquells noms i cognoms picats a màquina, perquè a la tipografia també hi ha vida. Sang que neix en un món on tot semblava possible. Es diu Marcial Mayans i Costa. És un noi del barri del Raval barceloní. Aprenent de venedor de la Llibreria Sobirana. Estudia anglès comercial. Li agrada llegir, el futbol, el bàsquet. 16 anys el 1936. Guerra. S'allista al Front. Ferit. Exili. Camp d'Argelers. Auxiliar de l'exèrcit francès. Presoner dels alemanys. Mauthausen, tres anys i mig. Alliberament. Guerriller clandestí contra Franco. Condemnat a 20 anys de presó. No pot tornar. I la vida a França: Tula, Perpinyà, fins avui.

És així. Mayans, i la seva generació, fruit de la macabra acumulació. El número 9.057 de Mauthausen. El número 9.057, però podia haver estat el 9.056, el 9.058, o el 3.456, o 7.745. Darrere les xifres palpita la microhistòria, o com assenyala en el pròleg del llibre el professor David Serrano, la "micromèmoria". En aquest Testimoniatges i memòries de Mayans hi ha tot el que els lectors, a priori, podrien creure: Els SS nazis que, com una lletania, els repeteixen: "No sortireu del camp, sinó en fumera". Els carros, camions, carregats "amb cadàvers esquelètics, disposats com si es tractés d'arbrers abatuts". El reguitzell de suïcidis als filferros electrificats. O bé, "el fet d'obtenir un cassó de sopa de suplement era la possibilitat de perllongar la nostra vida i de plantar cara a l'adversitat, als cops, a la pluja, a la neu, al gel". I clar, ho escriu Mayans, que ho ha viscut tot, que ho ha patit tot. Ho escriu tal com raja. Amb la naturalitat que té la natura. Sempre entre la tragèdia i la comèdia.

Les històries de Mayans, tal vegada, ens poden sonar, potser n'hem sentit de semblants, però, veritablement, aquestes memòries fan fer memòria. La raó -i les raons- les dóna l'autor, reiteradament, al llarg del llibre: "Ens han retret, a nosaltres els supervivents, no haver lliurat tota la veritat, d'haver estroncat els relats del que havíem vist, però no és falta nostra. Hem experimentat massa sovint que la gent, en general, no es prenia seriosament els nostres relats. No cal dir-ho, es comprèn fàcilment que allò pugui semblar inversemblant, de tan horrorós i difícil de creure, però és pura veritat". És això. Mayans rebla el clau, però el clau del segle XXI.

Des del segle XX planteja un dels grans problemes, esculls, nebuloses, interrogants d'avui: com explicar la veritat? Com comunicar el passat? Com s'actualitza l'ahir en un món veloç, bulímic, espasmòdic? Perquè el "jurament" que persegueix Mayans des de la seva alliberació és donar fe d'aquells fets, dels companys morts. Mayans combat l'oblit. Per això quan veu aquest llibre imprès diu: "Ara sí que estic segur que els meus records passaran a la Història de la Humanitat per transmetre el testimoniatge vivent d'un íntegre defensor de la llibertat"; o bé, "Ningú no ha d'oblidar aquells esquelets vivents deambulants pels caminals dels camps d'exterminació; aquells éssers agonitzants als prestatges dels llits de bastiment; aquella munió de cadàvers apilotats davant els forns crematoris....". Mayans ha complert. Però el problema rau en un altre lloc: en nosaltres. Si Mayans és el 9.057 de Mauthausen, no creiem que el número és un codi per entrar al sorteig d'un cap de setmana a un hotel de la localitat alemanya amb vistes al camp.

Veritablement, aquestes històries de Marcial Mayans fan fer memòria