Un Sitges amb fort accent català

Poques vegades un festival pot presumir de tenir-ho tot, però el certamen que dirigeix Àngel Sala, i que aquest any presenta la 42a edició (que se celebra entre avui i el 12 d'octubre), està a punt d'aconseguir-ho. A les 24 pel·lícules en competició a la secció oficial, se li han de sumar les 19 de Panorama i una vintena més que cobreixen tots els aspectes possibles del gènere fantàstic i de terror. Una collita que, a més a més, es presenta com una de les més sucoses de l'últim lustre i amb destacada presència local, encara que sigui de catalans que han hagut de fer les Amèriques.

Per obrir la cita, una de les seqüeles més esperades pels aficionats espanyols, REC2 de Jaume Balagueró i Paco Plaza i, per tancar-la, l'excel·lent La carretera , que va aixecar elogis a Venècia i Toronto, i que ja enfila amb força el camí dels Oscars.

Enmig, un munt de pel·lícules entre les quals cal destacar algunes joies de primer nivell. Moon , la pel·lícula de Duncan Jones (fill del camaleònic David Bowie), protagonitzada pel magnífic Sam Rockwell que, des de la seva estrena als Estats Units, s'ha convertit en una obra de culte, sembla a priori el més apetitós del festival, però cal no oblidar-se d'altres films: Orphan , debut a Hollywood del realitzador català Jaume Collet-Serra sobre una nena òrfena amb poques ganes de jugar amb nines, i que ha aixecat una forta controvèrsia social; Carriers , la sorprenent pel·lícula de debut dels germans barcelonins Pastor, que Paramount Vantage, una de les distribuïdores independents més potents del món, acaba d'estrenar als Estats Units; Hierro , de Gabe Ibáñez que es presenta com una de les sensacions del cinema nacional; o la impecable Mr. Nobody , el retorn al cinema del director belga Jaco Van Dormael que va passar per La Mostra de Venècia fascinant la crítica i el públic.

Tampoc no s'ha de perdre de vista 9 , la preciosa pel·lícula de Shane Acker, produïda per Tim Burton i Timur Bekmambetov, que segueix l'estela oberta per films com Pesadilla antes de navidad i rodada amb el tradicional mètode stop-motion ; Splice , la nova i estimulant proposta de Vincenzo Natali (que va meravellar propis i estranys amb la claustrofòbica Cube ); o Paranormal Activity del debutant Oren Peli, que ja s'ha convertit per molts en la pel·lícula més terrorífica de la dècada.

Si queda temps (i ganes) cal no perdre's les sessions dedicades a Alien , El octavo pasajero i Los cazafantasmas , o pel·lícules com The Collector o Sorority Row , que amenacen amb convertir-se en les properes franquícies d'èxit del gènere terrorífic: un gènere que en ple segle XXI segueix lluint una salut de ferro.