Eppur si muove!

La Bíblia ha estat un llibre d'una transcendència enorme en tota la història del pensament occidental, i la seva influència no solament ha arreplegat, al llarg dels segles, les qüestions d'ordre estrictament religiós, sinó també la gènesi de gran literatura -Dante, per exemple, però també el Thomas Mann de Josep i els seus germans -, les bases per a moltes organitzacions socials -com el feudalisme, ajudant-hi la història de Roma- i la ciència.

En el terreny de la història de la ciència, el trànsit fonamental entre les idees amarades de misticisme o d'ortodòxia cristiana i les noves idees que ja corresponen als temps moderns -en el trànsit dels segles XVI a XVII-, va significar una de les grans revolucions ja no tan sols científiques, sinó també, per complicar més les coses, físiques i metafísiques, és a dir, que van involucrar la idea de la posició de l'home en el cosmos, la disputa entre heliocentrisme i geocentrisme, la teoria de l'estatisme o de la mobilitat de la terra, la idea de l'univers, i, en definitiva, la separació radical entre les coses que són de Déu i les coses que són científiques -que és el mateix que dir "dels homes".

Només el fet que el Gènesi deixés molt clar que In principio creavit Deus caelum et terram i que el Salm 93 digui que Déu formavit orbem terrae, qui non commovebitur, obligava els homes de ciència de l'àmbit cristià a mesurar amb una prudència extraordinària qualssevol afirmacions que fessin sobre l'ordre cosmològic i els cercles planetaris. L'Escolàstica, de la mà de la ciència aràbiga i d'Aristòtil -per al qual la naturalesa s'ha d'estudiar sobre la base del moviment- va fer avenços prou substancials, però sempre van quedar silenciats per un poder eclesiàstic -els Papes de Roma, però encara més els jesuïtes austríacs i del sud d'Alemanya-, i el mateix va passar amb les primeres teories que ja tenen un caire "modern" i que poden ser considerades precedents de la gran revolució de Galileu. Copèrnic, que ja pensava que la terra es movia, va millorar l'astronomia ptolemeica imaginant que els cossos celestes es mouen tots amb una llei d'excentricitat que havia de ser diferent de la de la terra; i Tycho Brahe, fent un pas avant i un pas enrere, va fer mans i mànigues per poder adaptar el seu model cosmològic, ja d'extraordinària importància científica, amb una idea tan canònica com que la terra es troba estàtica en l'Univers -deia que, si la Terra es movia, quan un objecte cau a terra per força s'havia de desplaçar en el lapse de temps que triga a caure-, a pesar de creure que a l'univers hi regnava més d'una llei d'òrbites estel·lars i planetàries. En suma: durant molts segles, o va predominar la teoria teològico-geocèntrica, o va predominar una teoria geomètrica, aquesta inspirada pel neoplatonisme i les endreçades idees dels humanistes.

Tot va començar a resoldre's quan Galileu va adoptar una posició senzillament mecànica de l'ordre de l'univers, que Newton portaria fins a les quasi últimes conseqüències. L'univers ja no podia ser considerat com una creació d'un Deus ex machina, sinó que s'havia de començar a considerar la mecànica com una cosa tan indiscutible (o més) que l'existència de Déu. Urbà VIII va coquetejar amb els francesos que l'havien elevat al soli, però va permetre Galileu pensar amb una llibertat que, en aquell temps, només tenien, en aquest terreny, els protestants. Finalment van ser els cardenals espanyols -Albornoz, Colonna, Ludovisi, Spinola- els qui van amenaçar en destituir-lo del papat. Urbà es va espantar; va recórrer a la Inquisició i tothom sap com va acabar la cosa: Galileu es va haver de retractar del seu Diàleg astronòmic en què defensava el moviment de la terra. Va ser condemnat a cadena perpètua, i, mentre feia cap a la presó, va dir aquella famosa frase, potser en català i tot: "Ja podeu dir-hi missa, però és un fet que la terra es mou". I encara som aquí, paradoxalment, sense haver-nos bellugat gaire.