Després de la foscor

Flors d'ombra

Aharon Appelfeld. Traducció: Eulàlia Sariola

Club Editor 251 pàgines. 18 euros

Mentre alguns supervivents contemporanis van voler narrar l'holocaust en clau històrica o autobiogràfica, Aharon Appelfeld (Czernowitz, Rumania, 1932) ha preferit gairebé sempre fer ficcions elusives sobre els esdeveniments, retre homenatge a les tribulacions dels jueus europeus d'entreguerres i recrear entre la metàfora i l'omissió, més enllà del drama que es transmet de manera inevitable en les narracions sobre aquells fets, tots els trets que corresponen a la idea del desplaçament i a la condició del desplaçat.

Fill d'una família jueva assimilada de llengua alemanya, Appelfeld va quedar orfe a causa de la guerra quan encara era un nen, va emigrar a Israel el 1946 i es va decidir a aprendre hebreu, la llengua en què ha escrit una extensa obra en prosa que ha estat traduïda i reconeguda arreu, i sobretot als Estats Units, en una espècie de nova mutació o de nou estranyament per a algú que ja ho havia perdut quasi tot abans d'adoptar una llengua no materna d'expressió.

Flors d'ombra pertany a la mena d'històries circumscrites en plena Segona Guerra Mundial en què Appelfeld tria un protagonista jove i l'exposa a l'aprenentatge de la supervivència, en aquest cas de la mà d'una prostituta que no només en té cura per fidelitat a la família que l'havia ajudada, sinó que l'inicia en el sexe i que es converteix en la seva salvadora; i que és, com el nen que amaga en una recambra del prostíbul, una figura desplaçada que ha estat reduïda a la foscor, per bé el curs dels esdeveniments la duu de la tenebra a una mena de sacrifici de ressons mítics.

Bona part de la novel·la es desenvolupa en una penombra aliena a la confluència entre el referent bíblic inicial (al primer capítol, quan el pare del protagonista ja és deportat, la mare llegeix al nen el sacrifici d'Isaac) i el rerefons històric de la retirada dels nazis o l'arribada de les tropes russes, en una forma feta d'el·lipsis en què es genera una intimitat inevitable entre el nen i la dona. De fet, és només al principi, amb l'enrenou de les deportacions, i al tram final, que la narració ultrapassa la reclusió entre quatre parets per deixar entreveure els estralls de la guerra i per convertir el protagonista en algú que torna a la ciutat natal per esdevenir-hi un estrany.

L'expressió del sentit de fraternitat enmig del buit més absolut, entre els jueus supervivents, amb què conclou una obra publicada en hebreu el 2006, i el retorn, respecte als israelians contemporanis, a una història allunyada del present i una temàtica pròpia de jueus assimilats, situa Appelfeld com un autor que es nega a acceptar la idea de l'assimilació i de la diàspora com un error històric de terribles conseqüències. La voluntat de no cedir a la temptació d'oblidar els jueus europeus d'entreguerres i la no menys forta de comprendre els motius que els van dur a l'holocaust, la despreocupació, la inconsciència, l'esperança que la persecució remetria i que tornarien a casa, és encara en el centre de les seves preocupacions narratives, no gaire lluny del sentit de la perplexitat i el silenci d'allò omès que sempre l'han caracteritzat.