La mort i el seu reflex

La mort de Miquel Bauçà

Abel Cutillas

Editorial Fonoll 123 pàgines. 15 euros

La mort de Miquel Bauçà, una petita sorpresa en algun moment en la llista dels més venuts, se centra en la figura del cèlebre escriptor de Felanitx per emprendre el camí de les rimes temàtiques i de les simetries que l'autor d'aquesta novel·la, Abel Cutillas (Vinaixa, 1976), atribueix a la veu de Bauçà i a les seves expansions metafòriques. És, sens dubte, una aposta d'alt risc. Perquè en un projecte com aquest, tot i les llicències fabuladores, la veu autorial haurà de cenyir-se a uns mínims de rigor objectiu sobre l'escriptor referit. En aquest punt Cutillas, que debuta en la novel·la amb aquesta obra però que ja és autor dels aforismes Viure mata i de l'assaig Pensar l'art. Kant, Nietzsche, Tàpies, Bauçà (ambdós de 2006), tira de veta, abusant de la sintaxi voluble dels somnis bauçanians per dir d'una manera massa arbitrària allò que ell mateix desitja dir. Així, un gresol bigarrat de noms i fets -des de Derrida, Bush, passant per Cristòfol Colom o la comparació de les estructures entre Nova York i Barcelona, fins a arribar a Sartre, Bruce Lee, la guerra de l'Irak o La Marató de TV-3- es desgranen a propòsit de la figura de Bauçà. Aquesta tècnica es pot acceptar com a convenció novel·lesca, però explotada com a recurs únic comporta el grinyol de la manca de credibilitat: notar que Bauçà queda reduït a instrument, advertir com el subjecte fagocita l'objecte, no sembla ser l'estratègia més efectiva per rescatar les potències de l'obra d'un autor que no va tenir el reconeixement que mereixia.

Sempre amb el sòrdid final de Bauçà com a principi fundador del diagnòstic dels mals endèmics que afecten la cultura catalana, la novel·la planteja una pivotació molt àgil: la recerca detectivesca de la localització de Bauçà a Barcelona, duta a terme per dos admiradors (el mateix Cutillas i un amic) i l'exploració de les qualitats al·legòriques que segons l'autor permeten tant l'obra com la vida i la mort de Bauçà. Per això la novel·la, com reitera Cutillas, no és una biografia sinó una mortografia. D'una forma honesta s'abandona la via de la recerca, i el relat, ja sense amb prou feines irrigació vital, desemboca en consideracions interpretatives destinades a establir concomitàncies luctuoses entre les idiosincràsies de Bauçà i la literatura i la cultura catalanes. El trop de Bauçà actua com a caixa de ressonància de la revelació del kitsch imperant, de la impostura i la gran mentida que caracteritzen una cultura d'obituari.

Escrita amb to deliberadament col·loquial (on els llibres són putos, la gent salta en pla míssil), afectada per castellanismes estridents (amb editors avispats o persones que es donen pressa), l'obra també prodiga fulgors que esclaten enmig d'un desordre acotat, presentant reflexions espurnejants així com un alt vigor aforismàtic. Però La mort de Miquel Bauçà no acaba d'enlairar-se. Per tres raons: perquè en moments sucumbeix a la temptació del dogmatisme de la incorrecció política (encara que tot estigués podrit, dir que tot ho està comença a ser un lloc comú que es complau en el seu lament); perquè la figura singularíssima de Bauçà no es doblega fàcilment a l'abstracció metafòrica; i perquè sembla una novel·la precipitada, molt seductora com a (bon) esborrany però inacabada com a obra que exploti totes les pròpies potencialitats.