Homilia laica

Sempre he dit que una de les formes de lluitar contra la minorització i l'esquarterament cultural català que ataca per totes bandes (impossibilitat de veure les televisions catalanes a tots els territoris, espasa de Damocles del Tribunal Constitucional sobre l'estatut, problemes de l'ensenyament de la llengua, etc.), els ciutadans dels Països Catalans caldria que viatjàssim com a gust i com amor al país des de Fraga fins a Maó i de Salses a Guardamar per poder conèixer la gent, el territori, la gastronomia, els costums, les festes i les mil i una músiques de la llengua catalana, per poder sentir-nos plegats en una identitat cultural i lingüística catalana riquíssima i diversa. Per mor d'això, que sempre he predicat amb la pràctica (encara record quan em feren "escriptor del mes", cicle antic de la Institució de les Lletres Catalanes que caldria posar en marxa de bell nou, que em va dur a tot d'indrets catalanescs, fins i tot a la Franja d'Aragó, Catalunya Nord i l'Alguer, i que fou un èxit total), quan el batlle d'Organyà, Antoni Fiol, em va convidar a fer l'Homilia Laica dins la Festa i Fira del llibre del Pirineu, vaig dir que sí amb una gran il·lusió i responsabilitat. M'havien precedit en la comesa col·legues com Maria Barbal, Albert Villaró, Pep Albanell i Imma Monsó. Un resultat estupend: a més de viure uns dies en un poble bellíssim en què escriptors, llibres, lectors, músiques ganxipèdies i artesanies alimentàries s'entrecreuaven, hi havia, sobretot, un fet que m'exaltava i m'emocionava: a l'església de Santa Maria d'Organyà foren trobades les Homilies, una fita cabdal de la llengua catalana.

Record boirosament que, en unes classes de català, ben clandestines dins aquell franquisme assassí i descatalanitzador, a finals dels anys cinquanta quan era un adolescent a Manacor (Mallorca), vaig descobrir que la font, la deu de lletra viva oral de la llengua catalana, havia eixit als Pirineus devers els segles VIII i IX, i que la primera escriptura d'aquella llengua romanç, que ja no era el llatí, foren juraments de fidelitat, declaracions de greuges i ultratges, capbreus, traduccions de textos legals o litúrgics, que aparegueren a poc a poc i de forma creixent fins a les Homilies d'Organyà, sermonari en què les estructures lingüístiques pròpies del català ja apareixen clares i llampants. "El text més vell de la nostra literatura", l'anomenava Joan Coromines, i el primer text en què "la llengua del poble esdevé llengua literària", diu Armand Puig: sis sermons anònims, escrits en una llengua entre l'oralitat i l'escriptura, que degueren ser redactats, segons les darreres recerques, l'any 1203 i anaven destinats a la quaresma de 1204. Aquest petit quadern humil de pergamí manuscrit, descobert pel savi i patriota Joaquim Miret i Sans l'u de setembre de 1905, de vuit folis escrits per ambdues parts, amb un total de setze planes, és per a mi un tresor literari per un cantó i identitari per l'altre. Aquest petit quadern no em comunica que el llatí ha canviat tant que s'ha d'anomenar d'una altra manera, sinó que em demostra el naixement d'una nova consciència d'identitat i d'una comunitat determinada: una llengua nova de trinca; una nova manera de pensar, de veure, de sentir, de ser, en una paraula, de dir el món. I per a mi això és la llengua catalana: la manera i el mode que tenim els catalans, els habitants dels Països Catalans, de fer moure les neurones per pensar, dir i escriure el món i la bolla. Cal repetir ben fort allò que ja sabem però que moltes de vegades sembla que oblidam: No som catalans perquè parlam català, sinó que parlam català perquè som catalans. Tot això i més vaig discursejar el proppassat 5 de setembre 2009. I vaig decidir que era una data avançada de l'11 de setembre d'enguany com avançats foren els ganxos (nom de la gent d'Organyà), fa mil anys i busques.