"La nostra malaltia social és l'ànsia de reconeixement"

Gran expectació per presenciar aquesta nit al Teatre Lliure una de les produccions més esperades de la temporada dramàtica i la primera gran estrena absoluta de la nova cartellera barcelonina: Nixon-Frost, de Peter Morgan, dirigida per Àlex Rigola, que serveix, de manera alterna, amb un parell de nassos, dues versions en format diferent de la mateixa peça (en gran i unplugged, essencial). Lluís Marco i Joan Carreras interpreten els papers protagonistes d'aquesta obra, escrita per a teatre i després portada al cinema amb Frank Langella i Michael Sheen, i que es basa en la famosa entrevista televisiva realitzada pel presentador David Frost a l'expresident Nixon en què aquest va admetre tàcitament la seva culpabilitat en el Watergate. L'espectacle dura 1 hora i 50 minuts. L' unplugged només es pot veure els dijous i dissabtes, a partir del dia 24.

"Tots dos, Nixon i Frost han estat al top, i hi volen tornar"

"El directe a la televisió, que actual! I allò de Cambodja i l'Iraq..."

Pregunta. Enceta amb aquest espectacle, què li ha interessat del tema?

Resposta. Som davant d'un text que reflecteix un moment històric. Nixon havia dimitit sense admetre la seva culpa i, de cop, un tipus que és una espècie de Gran Wyoming o Buenafuente, i que no és pas un analista polític fi, l'enganxa en el moment que tots volien veure: admetent la seva culpabilitat. A l'obra hi ha el tema de la televisió com la veritat més directa; la premsa escrita no seria mai capaç de transcriure les intencions, mostrar-les com ho fa la imatge. La pantalla et descobreix tal com ets i si t'enganxa mentint estàs ben atrapat. A Nixon se li va veure a la cara: tothom ho va poder veure.

P. Per què Nixon es va ficar en aquell mullader?

R. Per la malaltia social del nostre temps que és la necessitat de reconeixement. De fet, tots dos, Nixon i Frost, hi arriben pel mateix: tots dos han estat al top, un com a presentador estrella, l'altre com a president, i tots dos volen tornar als focus. Ho aconsegueixen.

P. L'entrevista es planteja com un combat de boxa.

R. El guió està pensat així. Veiem com es prepara l'entrevista (en realitat una sèrie d'entrevistes), com cadascú s'entrena pel seu compte i els diversos rounds. Frost comença perdent i després guanya per aguant i per un cop sorpresa, una mica com Rocky Balboa.

P. També hi ha alguna cosa d'aquells llegendaris torneigs d'escacs pel campionat del món, Fischer i Spassky, etcètera.

R. Sí, hi ha un gran sentit de l'espectacle, un joc de ments enfrontades, un art, una esgrima.

P. No ens queda una mica lluny això de Nixon?

R. Uf, de cap manera. Mira els subtemes: el directe a la televisió, que actual!, la recerca d'estar al top -la societat no ens demana l'excel·lència, sinó que ens sentim reconeguts, cadascú en la seva branca: i jo coincideixo amb Yasmina Reza que buscar aquest reconeixement, l'èxit, és molt perillós. I hi ha moltes altres coses que farceixen la peça: no només el Watergate, sinó Vietnam, Cambodja... els EUA van dir que hi havia, a Cambodja, bases nord-vietnamites, hi ha haver fotos que van servir de pretext a la invasió: igual que a l'Iraq. Va bé veure com es repeteix la història. I la política, el seu exercici, com el contingut és cada vegada menys important i regeix més la forma, i en això la televisió, novament, és fonamental. No hem d'oblidar que Nixon pot amb Kennedy, en el debat fonamental, per la imatge, per no anar ben afaitat. Els dos grans KO de Nixon a la televisió, amb Kennedy i amb Frost.

P. Això dels dos muntatges...

R. Hem fet dos espectacles amb el mateix guió. Un de realista, molt cinematogràfic, quan l'aviót surt es veu el fusellatge, tot, a l'estil, salvant les distàncies, de Lepage; i un altre de conceptual, seguint el principi de Peter Brook de teatre buit, en què l'important són els actors i la paraula. En aquest segon, unplugged, hi ha vuit actors (a l'altre n'hi ha 11) i només unes cadires i una maqueta d'avió. M'agraden molt totes dues versions.

P. Això de l'aviónet és recurrent, penso en el Juli Cèsar, quan es feia aquella el·lipsi de la batalla de Filipos amb la cançó de The Doors: This is the end, my only friend, the end...

R. Sí, és inconscient, hi deu haver alguna cosa de malaltís.

P. Ha vist la pel·lícula de Nixon-Frost?

R. No, ni els actors tampoc no ho han fet. En canvi ells sí que han vist, els l'he passada, l'entrevista real. Jo només n'he visionat uns segons. La reproducció que n'han fet és impressionant. Una feina actoral de primera. En sortir de la funció al Lliure, el públic podrà veure les imatges reals en una pantalla.

P. Té sentit fer Nixon-Frost si existeix el film i la gravació de l'entrevista de veritat?

R. És clar, de fet l'obra de teatre va ser abans que la pel·lícula. I una història es pot explicar amb diversos mitjans, i això sempre l'enriqueix. Pel que fa a l'entrevista real, hi ha més coses en l'obra teatral: la preparació, la manera com es va pactar...

P. Sembla que ha pres interès per la política: Rock'n Roll abordava la Primavera de Praga.

R. Bé, he fet moltes obres que es poden catalogar sens dubte com a polítiques al llarg de la meva carrera. D' Arbush de Zarzoso a Santa Joanna dels Escorxadors passant pels Shakespeare. Amb Rock'n Roll la diferència és que transcorria en un context polític però, a diferència de Nixon-Frost, els personatges eren de ficció.

P. Què li sembla l'inici de temporada?

R. El veig potent. Però això del Consell de les Arts m'espanta.

P. ?

R. És el "timo de la estampita". Es crea un organisme independent per a això? Per després intentar d'intervenir tots els partits? Resulta que els polítics en el fons no volen perdre. poder Comencem amb la cultura i acabem amb la sanitat, es deuen dir.