Pickwick i l'ortografia

Heus-nos ací, lectors, arribats sense voler al darrer article abans de l'estiuada, i escau que, essent fidels a la nostra veneració tant per la novel·la de Charles Dickens, Pickwick. Documents pòstums del Club d'aquest nom, com del més gran poeta que vagin tenir les lletres catalanes al segle XX, Josep Carner, traductor de la novel·la del primer, dediquem aquesta darrera peça a tots dos homes per amor de justícia literària i, el que és més, per suggerir sumàriament, sense cap dogma, només amb el plaer de la lectura a les envistes, com fóra avinent a tot lector, davant qualsevol mala passada del destí -fos el record de la immensa quantitat pagada a Hisenda recentment, la mort inesperada d'un afí, una picada del peix-abella, insidiosa, la perfídia d'uns col·legues, uns hemorroides inoportuns, ja fos cosa pitjor-, llegir aquest estiu, sigui per enèsima vegada, les delicioses pàgines que Josep Carner va escriure basant-se -a lloure, és cert- en les ratlles angleses escrites pel seu col·lega nascut a la ciutat de Portsmouth, Gran Bretanya.

'Una reflexió final a l'entorn de Montaigne, Dickens i Carner'

I atès que hem parlat dels enormes, agradívols i consoladors beneficis de la lectura d'un llibre com aquest -només comparable per la bonhomia del seu estil, en tota la història de la novel·la, amb el Quijote - serà bo que fem memòria als lectors de dues coses que declara, entre milers, el senyor de la Muntanya, dit Montaigne, als seus no menys incomparables -en un altre gènere, això sí- Assaigs -gran edició i traducció a Edicions Acantilado-, ço és que la lectura de llibres clàssics, diu ell, "m'assiste partout ... me console en la vieillesse et en la solitude" (III.3) i que l' orto-grafia no sempre és la garantia que un escriptor té alguna cosa a dir: "Je ne me mesle ny d'ortographe ny de la punctuation: je suis peu expert en l'un et en l'autre" (III.9).

Quant al primer extrem, no cal reincidir en allò que aquesta secció propugna article rere article: porta felicitat llegir abans del traspàs. Quant al segon, vet aquí que a Pickwick -llibre d'aventures en el qual es parla molt poc de literatura pel fet que Dickens no era encara home massa llegit quan va escriure, als 25 anys, aquesta novel·la tan imperfecta com prodigiosa- hi apareix un capítol (33) en què "Weller el vell emet algunes opinions crítiques sobre composició literària". Que el lector no esperi cap gran disquisició sobre l'estat de la literatura en aquells anys portentosos en què els anglesos es van deslliurar dels danys dels romàntics decandits: en aquest punt del llibre només passa que Sam Weller, el criat de Dickens, escriu una valentina a una noia de qui s'ha mig enamorat -i ja fa bé de deixar la cosa a mitges, que és el que no sabien fer els romàntics- d'una tal Mary, cambrera a casa del senyor Nupkin, a Ipswich, Suffolk.

Sam Weller llegeix en veu alta la carta, plena de faltes d'ortografia, al seu pare: "Gentil criatura", diu per començar. I el pare li fa: "¿No és pas escrit en poesia, això?" Sam li respon que no, i el pare hi afegeix: "Em plau de sentir-ho. La poesia és una cosa empescada: ningú no ha parlat mai en poesia sinó un bidell que us felicita en dia d'estrenes [abans de les noves tecnologies, a Barcelona ho feien per Nadal, en vers octosil·làbic -oh glòria dels costums antics-, escombriaires, vigilants i fanalers], o un anunci d'ampolles de vernís per a les botes, o l'oli de Rowland: és cosa de gent baixa.

[De fet, a Catalunya la poesia encara és el gènere popular i jovenívol per excel·lència.] No us hi deixéssiu mai anar a parlar en poesia, fill meu. Torneu a començar, Sammy". I el fill recomença: "Gentil criatura, hem sento desbergonyit"... "Això no és correcte", hi diu el senyor Weller, i el fill corregeix: "abergonyit". I continua: "i completament circumscrit en atrassar-me a vós, perquè sou una galant noia de cap a peus..." A la qual cosa el pare hi comenta: "El que m'agrada d'aquest estil d'escriure és que no s'hi diuen penjaments, Venus i coses així. A què treu cap dir a una noia que és una Venus o un àngel? ... Fóra com si li diguéssiu grifó o bé unicorn, que tothom sap que són animals inventats ... Tireu avant, Sammy". "Quan us avia vist em pensava que totes les dones eren iguals". Diu son pare: "Així són". Continua el fill: "Emperò ara veig quin pobre babau i hincrèdul pastanaga no havia estat; perque no nia mes que no qualsebol cosa ... Així doncs valent medela llibertat d'aquesta diada, Mary estimada, com va dir un senyor que sortia de la presó, us diré que la primera i única vegada que us vaig beure, vaig estampar-me a dintre meu la vostra imatge com fa aquella màquina dels perfils que també acaba un retrat i hi posa marc i vidre complets amb un ganxo Pere penjar-ho, i tot en dos minuts i ecatx".

De seguida arriba Sam al final la carta, sobtadament: "Així ella voldrà que n'hi hagués més, i aquesta és la gran art d'escriure una lletra", sentencia el noi. És com dir que tant Montaigne com Dickens, a la manera de Sam Weller, poden haver estat descurats en l'ortografia o l'estructura narrativa, i Carner pot haver estat infidel al text original; però tots tres són genis pel que van escriure i l'ànima que hi van posar. Sempre voldríem "que n'hi hagués més".