Pipa de la pau

Que el fonament i el propòsit, avui, de l'art és un atac polític profund (o una defensa política fonda) no ho discuteix ningú. Els les gestors gestores culturals, per exemple, no ho discuteixen, es limiten a intentar buidar i anul·lar qualsevol forma d'art aculant-la al terrible i famós dilema d'haver de triar entre passar per l'adreçador i tornar a passar per l'adreçador, o sigui, dit amb bones paraules, que tant si vols com si no vols has, diuen, de passar pel seu tub i desaiguar els grans (mega) espectacles dirigits a l'home massa número amb la intenció immoral de dirigir-nos com un ramat ara cap aquí i ara cap allà. Un cap allà que al capdavall resulta que és cap aquí, però no ho sabem segur perquè hem perdut la loció del temps i el vestit de l'orientació. No. La intenció de l'art és, per contra, que vol anar a la seva, i ara no la revelarem aquí davant de tothom, perquè el que l'art s'hi juga és massa fi i massa fort per exposar-ho a la plaça pública. Només pot arribar a orelles individuals, i no en pot acceptar ni la disfressa, d'aquest diguem-ne món que, a costa de terribles penes i treballs per a milers d'humans i per a poblacions enteres, s'afanya a organitzar un judici veritablement final sota la forma d'un (mega) festival multitudinari en el qual tots els habitants del planeta puguem creure que fem realitat el somni utòpic de ser alhora víctimes i espectadors de la catàstrofe, i poder-ne seguir en temps real el cobriment mediàtic, o com se'n digui, per tal de veure i viure en directe i en carn pròpia la fusió dels contraris. Ja t'ho regalo.

I la culpa no és ni dels déus ni de déu, ni de l'atzar ni de la necessitat, ni de la mecànica quàntica ni del meu germà petit. Ni d'aquelles gotetes de gebre, que deia aquell. És dels qui s'enriqueixen deixant una estela de misèria i destrucció. Quan podríem perfectament fer-ho de l'altra manera: sense empentes. Sense necessitat de cap empenta física a ningú. Repartir-ho bé tot i eliminar el dolor innecessari. Som majoria. Es pot fer sense cap mena de legislació, si es vol. Deixar les persones tranquil·les i organitzar les coses. D'organitzar coses ja en sabem, perquè segur que no serà una organització més complicada que la d'ara, que manifesta la seva crueltat de maneres tan idiòtiques i laberíntiques.

I és que, com dèiem abans de la guerra, i com ho deia fa poc una de les protagonistes del meu Monòleg del perdó amb una frase senzilla que vaig manllevar d'un llibre important, Cos i revolució, de Gerard Horta, 'ni les persones, ni les societats ni la naturalesa són mercaderies'. Això és central, innegociable i irrenunciable, perquè no volem ser cartons de bingo, i o bé ho accepteu per les bones, oh grans cacics de l'acumulació de capitals i de la creació de normatives, o bé us haurem de fer encara més clar, amb una frase famosa que a voltes s'ha dit però encara no s'ha dut mai a la pràctica asseguda i amistosa d'asseure's a fumar la pipa de la pau: 'queda abolit el diner', que xalareu més, que hi sortirem guanyant, que és molt millor viure en la no-moneda, sense moneda, sense les targetes, i donar crèdit als humans. Que quin crèdit els hem de dar? Tot. Ja ho diu el poema, que tot fill de veí paga amb la cara.