Suor de festival
A qui encara li quedin ganes de gresca, després de les inacabables celebracions per les copes del Barça, està de sort. Malgrat la crisi, malgrat l'atur, malgrat el retard en el finançament, malgrat el recurs de l'Estatut, malgrat qualsevol altra dificultat, com cada any tornen els festivals d'estiu i les seves atapeïdes programacions, on hi caben des del rock als ritmes africans, i des de l'òpera al folklore rural, en una apoteosi de mestissatge i varietat que prova d'agradar sense mirar a qui.
Poder veure un concert o una obra de teatre amb xancles i pantalons curts es converteix en un dels moments estel·lars en la programació cultural de tot Ajuntament que s'ho valgui. A voltes, és la darrera oportunitat per quedar amb els amics abans de la imminent fugida anual, que ens porti a tots al més lluny que es pugui. A voltes, és la cita ineludible del lloc d'estiueig triat, faltar a la qual podria ser considerat com una descortesia. Sigui com sigui, difícilment podem escapolir-nos d'aquest ritual que arriba -puntual com les orenetes- a la qual la calor agafa el relleu de la política o l'esport en les converses de la gent. D'alguna manera, un estiu ja no seria el mateix sense la loció solar, les meduses i el festival corresponent; fet i pensat per distreure un personal que poques coses ha de fer durant les vacances.
La suor d'un festival d'estiu té una textura especial. Pot aparèixer mentre veus una pel·lícula clàssica assegut a la gespa, amb la carmanyola i la nevera portàtil, o mullar-te la samarreta molt abans que comenci el concert. No obstant això, aquí la suor no resulta de mal gust i una taca mullada a l'esquena només significa que hem fruït de l'espectacle. Els festivals d'estiu tenen la seva pròpia etiqueta, igualitària i interclassista, on es barregen famílies amb nens, adolescents deixats anar de l'escola, jubilats que fugen de la xafogor i badocs que -des del balcó de casa seva- es miren el que passa a l'escenari amb un somriure burleta. Els festivals d'estiu no discriminen entre la ciutat i el camp: vagis on vagis en trobaràs un, fet amb més o menys gràcia. Serveixen per atraure cap al teatre qui mai va a teatre; per aplegar els aficionats d'aquell cantant que no es prodiga gaire; per fer tastar a l'indecís estils i cultures que, d'altra manera, no hagués arribat a conèixer. Aprofitant la bona voluntat que posa tothom quan està sense fer res, esdevenen un bon motiu per sortir al carrer i deixar-se portar sense gaires prejudicis.
Els festivals d'estiu també són motiu d'orgull i reclam de primer ordre per moltes poblacions, que es posen en el mapa depenent de quin artista aconsegueixen portar. Tanmateix, aquest any -com a casa de qualsevol fill de veïna- hi ha hagut retallades en els pressupostos. Molts festivals s'han queixat de les dificultats que han viscut a l'hora de tornar a arrencar motors. Cites tan consolidades com el Summercase de Barcelona o el Senglar Rock de Lleida s'han vist obligats a suspendre l'edició d'aquest 2009. D'altres s'han estret la faixa, fent autèntics malabarismes de circ per oferir la mateixa qualitat a un preu més ajustadet. Poca broma: gestors i organitzadors s'han trobat amb un panorama ben inquietant, on les despeses s'han de reduir, les programacions s'han de comprimir, i el sou dels artistes ha d'anar a la baixa abans de resultar incontractable. Tanmateix, com segueix sorprenent cada mes als especialistes en això dels números, el sector no sembla estar entre els més tocats per la crisi. Teatres i concerts estan escapant amb raonable dignitat de la foguera, demostrant allò que com més problemes, més necessitat d'evasió. Mancats d'autèntiques bones notícies, veure que aquest estiu tornarem a gaudir de concerts per a tots els gustos no deixa de resultar una injecció -a mida XXXL- d'optimisme.
