Matèria Barceló

Són devers dos quarts de nou del vespre a Venècia el 6 de juny del 2009, inauguració de la 53 Biennal. És lluna plena. Toni Catany i el cronista anam a una festa a Ca'Zenobio per a Miquel Barceló. Cop en sec veiem que l'aigua dels canals puja sobre les voreres. La festa s'ajorna per mor de l' aqua alta. Un vell venecià ens diu que des de feia 150 anys no hi havia aqua alta en aquesta època. Barceló ha obert la seva mostra un dia històric per a la vida local. I ell, que la sap llarga, reconeix que l'essència del local és l'universal. Ho parlàvem al matí quan li deia que m'entusiasmava que no hagués fet cap "modernor" com és el comú en tots els pavellons (instal·lacions, films, happenings, vídeos, multimediacitat, etc.): "he mostrat la meva obra d'aquests darrers deu anys, pintures del mar, paisatges de Mali, goril·les, ceràmiques i faig Paso doble".

L'artista em parla amb fervor de la seva darrera obra feta sobre teles de lli que va col·locar al sòl de la cúpula de Ginebra: "m'agradava tenir com a fons els regalims dels pigments que queien de les estalactites. Després hi vaig pintar damunt, emperò sabia que hi eren. Sempre hi ha moltes de capes en els meus quadres, molta de matèria per davall". Quan em deia això m'imaginava la matèria Barceló feta per aquest brou de pintura que recull i recicla tota casta de materials del taller i de la vida de l'artista: els pigments mesclats amb les llosques, els papers de diari, la terra, la representació d'aliments barrejada amb els mateixos aliments reals, i els tactes, les incisions, les ditades, les empremtes de sabates, de cossos, etc. Quan recorrem aquestes sales hi veig aquesta remoguda matèrica que adquireix en aquests deu anys variacions d'un virtuosisme finíssim sense deixar la seva radicalitat singular. Barceló ha fet obrir les claraboies que hi ha als sostres i la claror solar pinta ombres. Entram en una sala en què tot són teles immenses amb un tret comú: hi ha una pinzellada blanca, gegantina, que defineix un riu sobre una matèria verdosa. Li dic que em recorden teles de final dels anys vuitanta amb ecos de Chu-Ta, Michaux, Li Kung-Nien i Kline, pintors molt esti-mats: "són visions malinianes, els rius Níger, el Ghinigheren, que he fet enguany després d'aquells quadres sobre el País Dogon de l'any passat. Estic content d'haver retrobat aquest gest d'arrel oriental que em faria pintar un quadre amb una sola pinzellada". Apareixen goril·les negres, immensos, amb cara de bons jans, treballats amb intensitat nerviosa de trets curts i fondos. Li coment si són autoretrats: "això és una pardalada, sempre pint l'artista en el taller, però pensant-ho bé, i enguany que celebram l'origen de les espècies de Darwin, no està gens malament representar-nos com a goril·les."

A la sala dedicada a les pintures de François Augiéras, escriptor i pintor francès, em parla de la festa íntima a aquest amic i mestre: "és el meu convidat. I és una trangressió formal perquè introduesc un pintor mort i francès". Passam a una sala amb un vídeo on es veu Paso doble i una taula plena de llibres. Torn a la festa. A la no festa. Són les onze de la nit i ens diuen que s'ha anul·lat per mor del perill de l' aqua alta. Fins i tot en matèria festera Barceló va contracorrent. La lluna daurada, entre campanars i teulades, ens somriu.