La sort dels riscos

Camins particulars

Lluís Freixas

Accent Editorial

135 pàgines. 15,50 euros

Hi ha singladures literàries en què les antigues conquestes d'un autor prefiguren els seus futurs reptes. Camins particulars, de Lluís Freixas (Cassà de la Selva, 1964) representa un punt d'inflexió en la trajectòria d'aquest escriptor. Tot i que els riscos que entranya una obra és potser una superstició de la crítica literària o un codi ocult en el desplegament de les potències d'un autor, és interessant precisar que Camins particulars comportava la superació d'una sèrie de reptes. Després de dos magnífics llibres de poemes, L'epifania de les cisternes i La confederació de les ànimes, Freixas abordava els riscos d'abandonar la poesia i d'endinsar-se en el gènere nar-ratiu, un procés gens fàcil, que ha gestat obres molt amanerades que, en detriment del ritme i del caràcter tel·lúric de la prosa, sucumbien a una sensorialitat i subjectivitat embafadores.

Aquesta dificultat l'autor l'ha resolt amb un llenguatge operatiu, sense estridències, molt plàstic, capaç d'alternar l'exuberància amb la claredat i d'equilibrar fragments de reflexió densa amb períodes més lleugers. Les inclinacions poètiques, que hi són, existeixen per intensificar algun punt de l'argument, com succeeix al relat La treva, on a través de la "difícil versificació que exigeix la prosa" (Stevenson) el narrador explica d'aquesta manera la transició entre dues èpoques: "El pòsit tènue del record és només un miratge d'aquells instants que van ser feliços; o que la inexactitud de la memòria ens fa pensar que van ser feliços, perquè n'embelleix les faccions com el pinzell falsari d'un retratista d'encàrrec".

En segon lloc, Freixas abordava el risc de no haver publicat des de fa una dècada. Per tant: calia evitar la precipitació i l'ànsia de mostrar-se sublim tot exposant recremats processos de reescriptura. L'autor esquiva aquest obstacle amb un llenguatge concís, que domina amb mestria els tempos de la narrativa. I en tercer lloc, Camins particulars és el llibre d'un narrador que ha llegit i que té molta consciència literària. Aquesta lloable condició, si no és dominada, també significa un perill: el d'ancorar en el mer palimpsest, transformar-se en una rèplica dels escriptors admirats. Per bé que Borges, Kafka o Faulkner transiten les pàgines de Camins particulars, aquests relats mostren una recerca expressiva pròpia, concretada tant en un estil impressionista com en els punts nodals del llibre: la narració de la malaltia i el dolor.

Governats per la veu d'uns protagonistes que expressen la necessitat de la possessió literària, com si la vida no culminés plenament fins que no és transformada en matèria narrativa, el lector de Camins particulars percebrà que la reiteració d'un llibre de Steinbeck pot ser una premonició de la mort ( L'espera ); que en el conte homònim, el dietari d'un alcohòlic enumera les preguntes cabdals de tota existència humana; que a Una història verídica, la descripció realista d'una mort va ingressant a poc a poc en el fantàstic; o que a La treva, el son d'una malalta obre un espai narratiu on el món decreix i el patiment queda intercalat entre dos parèntesis. El dolor adquireix volum moral i es transforma en una interpel·lació sobre els absurds de l'existència i el remordiment.

Comparable a Com a casa, de Joan Casas, Camins particulars és un llibre escrit amb una veu genuïna, renovadora, gens gregària.