Epíleg

Quan un festival com el World Voices o un congrés o un simposi qualsevol tenen lloc en una gran ciutat plena de temptacions de tota mena, aquesta ciutat no para mai de cridar-te. Sí, Nova York era allà fora i em cridava. Feia deu anys que no hi havia estat i tenia ganes de retrobar-la, de veure com havia canviat. La veritat és que la vaig trobar més vella i més bruta. Havien passat moltes coses, és clar. Havien caigut les torres bessones i ara la crisi planava amb un pes inesperat sobre la vella ferida. Obres, carrers aixecats, fum, i un trànsit confús, sorollós i intens. Tot el que fa deu anys em va semblar joventut i tensió ara ho veia marcat per les xacres de l'edat. Les autopistes d'accés a Manhattan des de Newark, el cinturó que volta la part alta de l'illa, els ponts, em mostraven el seu formigó fatigat i els seus ferros repintats innumerables vegades. Aquell esclat elèctric com de música de Gershwin que em va excitar tant fa deu anys només es manifestava en l'agulla una mica quirúrgica del Chrysler. L'Empire State em semblava feixuc i matusser. Fins i tot el Seagram Building, l'obra mestra de Mies van der Rohe se m'apareixia carregada de vibracions funeràries. I l'Oyster Bar de la Grand Central Station brutejava sota les voltes catalanes de ceràmica vidriada de Guastavino. Fins i tot Smith & Wolensky, catedral de les hamburgueses, s'havia trivialitzat i turistitzat.

Era realment així? O era jo que havia envellit en aquells deu anys?

Vaig anar al Moma, al nou Moma, per veure les coses noves de la ciutat i he de dir que si bé el nou edifici em va agradar per la seva senzillesa i falta de voluntat d'espectacle, per la seva servicialitat a la funció, per la claredat de la seva concepció i la discreció dels seus materials, vaig trobar a faltar aquell vell Moma, tan ple de l'esperit dels temps gloriosos de la modernitat de quan es va fundar. Allò s'havia esbravat i aquell magnífic edifici nou ara era un museu més en les rutes turístiques de la cultura obligatòria.

I l'ampliació de Renzo Piano de la Morgan Library, exemplar en la seva contenció i delicadesa, s'havia menjat el vell jardí entranyable que unia els tres edificis dels Morgan, i donava al conjunt un no-sé-què detestable de museu modern.

La llibreria The Last Word, prop de la Columbia University, ja no existia. La llibreria de vell del carrer 47, on pescaven els homes savis, com deia un vell rètol, havia donat pas a una joieria més del carrer. Per sort, el lobby de l'hotel Algonquin estava igual. Els sofàs i els cambrers eren els mateixos i els lavabos feien la mateixa olor de sabó d'ametlles amargues. Els còctels eren iguals i mentre em consolava de tanta pèrdua amb un pertinent manhattan, el gat de Dorothy Parker es passejava arrogant i indolent sobre la moqueta.

I, és clar, el kouros del Metropolitan continuava al seu lloc, etern en aquell seu marbre rosat, amb els cabells trenats tan elegants i la cinta del cap i la del coll i la nuesa lluminosa del seu cos inoblidable.