Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Art

Classicismes meridionals

És innegable que el classicisme és, en essència, meridional però la gent del nord n'ha estat sempre la gran difusora. Per això no és estrany que la retrospectiva de Palladio, que commemora els cinc-cents anys del seu naixement, hagi estat organitzada per la Royal Academy de Londres. Mentre els anglesos celebren un dels seus principals mites -arquitectònicament parlant- els italians, grassos de classicismes de tota mena, tenen deixades de la mà de déu algunes de les més precioses obres d'un dels principals i més estimats arquitectes del Renaixement. L'homenatge també ha comptat, però, amb la indispensable col·laboració de Vicenza, meca dels estudiosos del mestre.

La coincidència a la fàbrica Casaramona amb la retrospectiva d'un altre arquitecte, l'anglès Richard Rogers, és del tot alliçonadora. De l'una a l'altra, el salt és brutal. A l'estand de fira de mostres de la família Rogers, muntat de dalt a baix pel seu lobby, tot són eslògans cridaners i optimistes. Arquitectura espectacle, ostentosament tecnològica, que té ben poc a veure amb la de l'antic i puntual soci de Rogers, Norman Foster. El soroll visual i la penetrant fortor del plàstic del conjunt es contraposen a l'olor de fusta, el silenci i la calma de l'exposició Palladio, l'obra del qual -i sobretot l'esperit que la guiava- resulta tant o més moderna que la de l'autor del veí plat volador de Les Arenes.

A Catalunya, l'ensenyança de Palladio és essencial en l'arquitectura del s. XIX

Palladio segueix molt viu perquè el seu llenguatge és el de les coses senzilles i pensades, la discreció i l'elegància de qui parla bé i fluixet i mira d'estar sempre a l'alçada de les circumstàncies. La retòrica a penes treu el cap en aquesta obra acollidora, de dimensions humanes fins i tot quan ha de ser imponent. Més pagesa i austera a Vicenza, més presumida a Venècia, com ha de ser, en un lloc on tot sembla anar de puntetes, amb polaines i merenga, i amb aquell polset d'orientalisme mesurat a les seves dues meravelloses esglésies: Il Redentore i Sant Giorgio Majore, plantades damunt l'aigua com dos airosos vaixells en plena festa. Paradoxalment, l'exposició de CaixaFòrum inclou més pintura bona que no pas a les dels suposats tresors dels Uficci i de Prato juntes que va oferir no fa massa. L'exposició decau al final, però, quan arriba la part dedicada al llegat de l'arquitecte, ja que és tan important que donaria per a moltes retrospectives; de l'interessant empremta a Castella fins a la decisiva d'Anglaterra i els Estats Units, passant per Alemanya o Rússia.

A Catalunya, per exemple, l'ensenyança de Palladio és essencial en l'arquitectura del segle XIX. El palladianisme contemporani de Ricardo Bofill és més aviat patètic i trivial. Però el neoclàssic català de debò té molt del mestre de Vicenza, tant el més genuí, el d'edificis com la Llotja de Mar barcelonina, com el més tardà, el dels teatres, casinos, cases d'indianos, masies, mercats, ajuntaments, estacions, fàbriques tèxtils i, fins i tot, hospitals que van envair el territori entre 1790 i 1870. És un llegat importantíssim que no s'ha sabut valorar com es mereix. Se n'ha enderrocat un munt i també se n'ha restaurat molt amb desgana. Sense anar més lluny hi ha l'afer de Can Ricart, obra de Josep Oriol Bernadet, el més palladià dels palladians, que va morir en plena desclosa, a 49 anys, víctima d'una malària contreta en un viatge a Roma, a les Llacunes Pontines, i de qui a penes se n'ha conservat res. Una de les obres més imponents i ambicioses d'Oriol Bernadet, i que encara està en peu, és el balneari de La Puda -entre Olesa i Esparraguera-, concebut com l'establiment termal més important d'Europa, que jau totalment abandonat, mig colgat pel fang dels aiguats del Llobregat de 1956 i 1971.

I, entre els il·lustres neoclàssics catalans, també destaca l'escultor Antoni Solà, que va fer carrera a Roma, on arribaria a ser tan famós com el cèlebre danès Thorvaldsen, coetani i també, com ell, director de l'Acadèmia romana. L'obra de Solà es troba a Roma, Parma, Bolonya, l'Havana, Mèxic, Ourense i, entre altres llocs, Madrid i Barcelona. El Museu Frederic Marés ha plantejat una interessant revisió de Solà a partir d'unes quantes escultures -no gaires, perquè la majoria forma part de conjunts arquitectònics o monuments públics- i un cofret de fusta bona amb una placa metàl·lica que diu: "Caja de los papeles del difunto D. Antonio Solà", un objecte fascinant, curull de papers, que donaria perfectament per a una novel·la històrica.

Palladio, l'Arquitecte, 1508 - 1580. CaixaFòrum. Av. Marquès de Comillas, 6-8, Barcelona. Fins al 6 de setembre

La bellesa ideal. Antoni Solà (1780 - 1861) Escultor a Roma. Museu Frederic Marés. Plaça de Sant Iu, 5 i 6, Barcelona. Fins al 27 d'agost

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 28 de mayo de 2009