Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Roth, el sant bevedor

Ahir va escaure el setantè aniversari de la mort de Joseph Roth, sens dubte un dels grans de la literatura centreeuropea de la primera meitat del segle XX. És un aniversari una mica estrany, però un comença a comprendre que qualsevol ocasió és propícia per aconseguir que es divulgui la bona literatura, ni que acabem celebrant els 35 anys de la primera comunió de l'un o els 40 anys de la bar-mitzvà de l'altre. Edicions Acantilado, de Barcelona, festiven especialment aquesta data, tota vegada que han estat els responsables de posar en el mercat editorial del país la major part de l'obra d'aquest austríac -tan austríac, o tan poc, com Kafka, per posar l'exemple d'un altre "desclas-sat". En català no ens manquen La llegenda del sant bevedor (traducció recent a Edicions Viena), La marxa Radetzky (Proa), La cripta dels caputxins (La Guineu) o La rebel·lió (Ensiola). No ens podem queixar. Una altra cosa és la manca sorprenent d'estudis dedicats a aquest autor en qualsevol llengua. Em sembla que en castellà només disposem del gran assaig de Claudio Magris, Lejos de dónde. Joseph Roth y la tradición hebraico-oriental, Universidad de Navarra, 2006; i en alemany encara vivim del llibre antològic de David Bronsen, publicat a Darmstadt l'any 1975. Acantilado anuncia una nova biografia de Roth, a càrrec de Géza von Cziffra, a punt de sortir a les llibreries.

"Roth a Zweig: ¿Que podria deixar-me una mica més de diners?"

Si aquesta editorial celebra especialment, com s'ha dit, els setanta anys de la mort de l'escriptor és perquè ha arrodonit el seu "catàleg Roth" amb la publicació d'una extensa tria de la seva correspondència, Cartas (1911-1939), en traducció d'Eduardo Gil Bera, Barcelona, 2009. Com explica l'editor original de l'obra, amb les cartes de Roth es podien fer tres coses: no publicar-les, publicar-les totes o publicar-ne una tria (¡no cal ser matemàtic per arribar a aquesta conclusió!). Hermann Kesten, que, pel que sembla, va conèixer l'escriptor personalment, s'ha decidit per la tercera opció, per no dir la segona: Roth va escriure milers de cartes, però ens n'han pervingut només unes cinc-centes, i aquestes són gairebé totes en el llibre. No es pot dir que Roth escrivís les cartes amb la mateixa intenció que el seu maltractat Thomas Mann (l'"afecció" va ser mútua), que no escrivia ni la llista de la compra sense la pretensió que el paperet passés a la posteritat. Roth més aviat va escriure cartes per malparlar de col·legues seus que, amb bon criteri, sempre va considerar ximples o traïdors -com ara Feuchtwanger, Ernst Fischer (¡mira que agradava, a Catalunya, aquest precursor de l'actual autoajuda!) o Alfred Beierle-, o per demanar diners als escassos homes de lletres, amics seus, que a l'època en tenien, com era el cas de Stefan Zweig.

Quant a aquesta correspondència, que té el valor afegit de comptar amb les cartes dels dos corresponsals, val a dir que Roth se'ns hi presenta d'una manera humana, massa humana: vivia en gran destret, i no parava de demanar almoina a gratcient; i l'altre, tan jueu com ell, li feia a Roth uns passaments que resulten gairebé vergonyosos si considerem la seva gran fortuna, però que, fet i fet, deixen Zweig en un lloc d'honor en el panorama de les caritats i subvencions atorgades en aquella època a la gent de lletres: "¿Que podria deixar-me una mica més de diners? -demana Roth a Zweig- ¿En té? ... Ho he dit d'una manera barroera, tan barroera que tinc la impressió de ser Beierle. Però, ¡què hi farem! La indigència ens fa barroers. No sóc capaç de fineses estilístiques quant a aquesta matèria tan lletjota ... També l'home decent comet errors. Ja em dirà alguna cosa" (Carta nº 308).

Zweig responia amb la relativa generositat que ja hem dit, però afegia a les seves cartes consideracions molt sensates quant a la situació dels escriptors jueus a Centreuropa als anys 1930: "Vostè vol aconseguir temps a corre-cuita, i diners, igual. Consideri quant de temps i d'energia no ha perdut en aquest continu negociar i viure atrafegat. Ja fa anys que li ho adverteixo: resigni's al fet que, com a escriptor jueu-alemany, avui només es pot guanyar alguna cosa en casos únics de fortuna, i que, al damunt, l'ofici d'escriptor és poc lucratiu. Miri de no voler continuar rebent un ingrés per força, això és impossible; així ha anat a parar, vostè, a contractes d'usurer, als seus destrets i maldecaps eterns ... Ha d'acabar amb la beguda. Ha de fer una cura de rehabilitació de quatre setmanes, amb totes les de la llei ... Calmi's, estimat amic!" Zweig només s'equivocava en un extrem: Roth mai va simpatitzar amb la seva raça, i va arribar a escriure que "els sionistes s'assemblen molt als nazis", i que "fins i tot hi ha hagut simpaties entre ells, com és natural entre nacionalistes" (Carta nº 435).

Roth va continuar bevent fins a una mort prematura; però també Zweig, que vivia en l'abundor, es va suïcidar, només tres anys després de la mort de Roth, al tan exòtic Brasil, en companyia de la segona dona. Tot ben garbellat, de l'un i de l'altre ens n'ha quedat una obra immensa, que és el que compta.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 28 de mayo de 2009

Más información

  • ELS VOSTRES CLÀSSICS