World Voices (2)

L'any 1859 l'industrial i filantrop Peter Cooper va inaugurar la seva fundació dedicada a escola d'Arts, Arquitectura i Enginyeria. Cooper va construir per a la fundació un estrany edifici de totxo, d'aire industrial, amb traces entre el neoromànic, el neogòtic i el neotoscà, cosa que vol dir que es tractava d'un edifici d'una modernitat espatarrant en la Nova York d'aquell moment. L'edifici està situat al sud de Manhattan, al carrer 7, en una placeta que porta el nom del mecenes, on hi ha un monument que li és dedicat. Als baixos d'aquest edifici hi ha el Great Hall, una immensa sala d'actes de mil cinc-centes places, més ampla que profunda, plena de columnes, entre les quals els seients formen un obert amfiteatre. Al fons, sota uns arcs descendents, l'escenari. El Great Hall ja es va inaugurar el 1858 i ha estat un lloc important en la història de la ciutat i del país. Allà s'hi reunien les sufragistes en els seus mítings, allà s'hi va fundar la Creu Roja americana. I des d'aquell escenari van parlar, abans de ser elegits presidents, Lincoln, Grant, Roosevelt o el mateix Obama. I Clinton, quan ja ho era.

Els explico tot això, perquè, escollit per obrir l'acte inaugural del festival World Voices, comprenguin com em sentia quan vaig pujar dalt d'aquella immensa tarima i em vaig situar darrere el faristol per llegir el meu poema. El faristol era tan antic com la sala, perquè els americans fan les coses sòlides, que durin per sempre; aquell extravagant faristol estava compost per una columna de ferro colat -o potser era bronze-, treballada amb motius de fullatge, que sostenia la fusta inclinada on posar el llibre o els papers. D'aquesta fusta en penjava, tot al seu volt, un serrell de més d'un pam, de seda groga, que li donava un aire d'església de pel·lícula de l'oest. Vaig imaginar-me que el faristol era el mateix que havia ajudat els meus il·lustres antecessors i vaig posar-hi confiat el meu text català. Segurament era la primera vegada que un poeta català llegia un poema en aquella sala i vaig mirar de fer-ho tan bé com vaig saber. Mentrestant, darrere, en dues grans pantalles, anava apareixent la traducció anglesa del poema, magnífica, feta per Mary Ann Newman. Em sentia com un cuquet, ja em comprendran. Però com que al meu poema els cucs evolucionen fins a una certa condició angèlica, la lectura va acabar del tot bé. Em van aplaudir, vaig tornar al meu lloc de la sala i van anar pujant a llegir, un darrere l'altre, els meus companys d'aquella nit: Muriel Barbery, Nicole Brossard, Jose Dalisay, Edwige Danticat, Péter Nádas, Sergio Ramírez, Salman Rushdie i Raja Shehaden, the best literary voices from East and West, com deia el programa.

Després, a l'àtic de l'hotel, en una suite amb terrassa -paradís per als fumadors- hi va haver el còctel inaugural. Una festa tranquil·la, amb un bufet esplèndid. Des de fora la terrassa, es veien aparèixer entre boires els gratacels propers, com fantasmes en la nit ploviscosa.