El Fòrum encara creix
Cinc anys després del polèmic esdeveniment, a la zona se segueixen aixecant hotels i pisos, però de moment no ha aconseguit engrescar la ciutadania
Cinc joves treballen, sota el sol, en bancs de fusta a la plaça de la Pau. Formen part de l'escola taller del Port de Sant Adrià, que es troba en un dels llocs més recòndits del Fòrum. És un programa ocupacional de la Generalitat per encarrilar joves amb problemes cap al món laboral. El que restauren són embarcacions i el que es pretén és, sobretot, la integració. Probablement aquest és un dels racons de l'extensió del Fòrum que més quadra amb els valors que pregonava aquell esdeveniment que ja gairebé ningú recorda. I del qual demà es compleixen cinc anys justos de la seva inauguració. Barcelona, se'ns va fer creure, seria centre d'atenció mundial. No ho va ser. També es va insistir en una altra idea: el Fòrum seria el motor de transformació urbana del llevant de la ciutat. Això sí que ha passat. En realitat, està passant perquè el procés no ha acabat.
Al Fòrum li falta masa crítica. Li falta vida. Persones que vagin i tornin a algun lloc
L'evolució de l'anomenat territori Fòrum -són 214 hectàrees que van de la plataforma del futur zoo fins al riu Besòs- ha estat desigual. Precisament, el que més ha canviat en els cinc anys que han passat és el que no estava en l'interior del perímetre de les 40 hectàrees del recinte propi del Fòrum. Han aparegut carrers on no n'hi havia -eren solars que es van habilitar per a aparcament del Fòrum- i s'han construït habitatges, hotels, oficines i algun -els que menys- equipaments. En xifres, en l'àrea del Fòrum del terme municipal de Barcelona s'han construït 34.000 metres quadrats d'oficines i 390 habitatges, dels quals 270 són públics. Des de 2004 s'han alçat dos hotels nous: el Hilton i el Diagonal Zero.
Sant Adrià ha estrenat la Rambla de la Mina. Probablement és una de les zones que més ha notat els canvis. Per exemple, en cinc anys s'han aixecat 429 vivendes de mercat lliure i 587 de protecció. El sòl no s'ha esgotat, però aquests són mals temps per als promotors privats. Números a part, el canvi del paisatge salta a la vista. "I del paisanatge, també. Perquè abans aquí hi havia mal rotllo i bastant tràfic de droga", explica Rosa, una dona que ha viscut tota la vida en un edifici a cavall entre Barcelona i Sant Adrià. Molt a prop del seu domicili, el carrer d'Eduard Maristany, és un dels que més ha canviat. En el seu començament s'alça l'esquelet d'una torre d'oficines. Al costat seu ha emergit un altre hotel, el Diagonal Zero, un quatre estrelles amb més de 400 places que va obrir fa un parell de mesos.
A partir d'aquest punt -amb algun solar buit enmig a l'espera de millors temps- s'alineen edificis d'habitatges. Els més petits són de protecció i els més grans de mercat lliure. Molts estan, encara, sense ocupar. I altres dóna la sensació que no estan del tot acabats. La crisi, ja se sap. I així fins a la Mina, amb la seva Rambla que travessa la línia L6 del tramvia que es va estrenar després del Fòrum.
El que no ha canviat és la sensació d'immensitat, bastant buida, que oferia el territori Fòrum. Fins que arriba el bon temps, pràcticament no es veu ni una ànima. Passejants i algun avi amb néts a la zona infantil. Una mica més d'animació els caps de setmana. Sobretot a mida que s'acosta el bon temps. Els grans equipaments que es van estrenar per al Fòrum, el centre de convencions internacional de Barcelona (CCIB) i l'edifici que van dissenyar els arquitectes Herzog i De Meuron contribueixen a augmentar la sensació d'immensitat amb escassa vida. Especialment l'edifici Fòrum, que ha estat infrautilitzat durant aquests anys amb dues exposicions de projectes urbans de la ciutat i l'ús relatiu del gran auditori per part del centre de convencions. Un panorama que podria canviar quan l'edifici es converteixi en el Museu d'Història Natural.
Dels dos edificis del Fòum, és el CCIB el que té més activitat, malgrat que, una vegada més, els seus 100.000 metres quadrats contribueixen a la sensació de buit. Per les sales del CCIB han passat des de 2005 fins a finals de l'any passat quasi 550.000 assistents a congressos i reunions d'empreses. En aquests quatre anys s'han celebrat 406 trobades. La majoria internacionals, un 58% corporatives amb predomini del sector sanitari, que són les més nombroses. I també amb mesos de més activitat, especialment a la primavera i la tardor. Els gestors del CCIB consideren que, fins aquest any, l'evolució és bona. No està tan clar què passarà aquest any per l'impacte de la crisi econòmica. De fet, dilluns passat, per exemple, el CCIB estava tancat amb pany i clau. "El mes d'abril ha estat fluix", reconeixen. El que més ha canviat en els cinc anys ha estat el Port-Fòrum. Sobretot la part nàutica. Dels 201 amarratges, 158 estan venuts. Curiosament, els que encara no s'han comercialitzat són els de la dàrsena interior per a embarcacions relativament petites. Les més grans es van vendre ràpidament. La marina seca -on s'emmagatzemen les embarcacions de menys de 9 metres- ha quallat i s'han llogat 220 places de les 245 disponibles. On hi ha més activitat és al varador i als tallers.
El panorama és oposat en la part comercial del port. Només hi ha un restaurant, la cantina de la Marina, un local d'efectes nàutics i, en obres, un futur Decathlon. "De fet, d'aquest s'espera que faci de motor", apunta Miguel Jarrillo, director de Port-Fòrum, que reconeix que la comercialització dels locals ha tingut moltes més dificultats que la part nàutica. Per a finals d'aquest any s'espera l'arribada del Barco-Hotel que atracarà al costat de la pèrgola fotovoltaica. I a sota d'ella s'està construint el que serà el centre d'alt rendiment de Vela i les oficines de la Federació Catalana de Vela: "Part de l'edifici es dedicarà a residència amb unes 100 places per als esportistes", apunta Josep Manel Guerrera, gerent de la Federació. El centre obrirà les seves portes el 2010.
Aquests són els canvis a la part més propera al mar del territori Fòrum. Els treballs de preparació de l'esplanada del zoo marí han començat malgrat que el calendari d'execució encara no estigui clar.
La gran esplanada i el parc dels Auditoris segueixen essent els espais del Fòrum que difícilment s'omplen. La seva ocupació depèn de la programació que determina l'Ajuntament de Barcelona. Per aquest any, per exemple, s'han programat 13 actes, la major part d'ells en els mesos de primavera, estiu i la clausura de les festes de la Mercè. Aquell valor de la diversitat multicultural que preconitzava el Fòrum té un cert reflex en la programació, ja que s'ha convertit en l'escenari de festeigs de la immigració llatina. Cada any se celebren els festivals nacionals de Colòmbia, Perú, Equador i Bolívia. Alguns dels festivals musicals, com el Primavera Sound, sembla que han trobat en el Fòrum un escenari adequat.
És clar que tot depèn de com es miri. "La música i els concerts no molesten, però el que és insuportable és que després es quedin als portals i facin de tot al carrer". Qui parla així és Paquita, veïna del Diagonal Mar de tota la vida. És a dir, del costat muntanya de la Diagonal. "Aquest és l'inconvenient del canvi d'aquesta zona. La qualitat de vida és molt millor en general, llevat dels enrenous de les nits de concerts", opina.
És evident que a tot el territori Fòrum li falta massa crítica. Li falta vida. Una injecció de persones que vagin i tornin. Una activitat que podria comportar la nova seu de Telefónica -un mínim i altíssim triangle de 110 metres que s'està començant a aixecar davant de l'edifici Fòrum- en el qual treballaran 1.500 persones. L'altra peça que, amb seguretat, donarà vida a tota la zona serà el campus universitari Diagonal-Besòs. La universitat politècnica de Barcelona (UPC) traslladarà al Fòrum 7.000 estudiants de l'Escola Industrial i l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona. Un trasllat que es calcula que es farà cap a l'any 2015. És a dir, que per imaginar el territori Fòrum amb més vida hauran de passar uns quants anys més.
Mantega
Abans del crack de 2008 hi havia oficis tradicionals ara perduts, com el de paleta, guixaire o encofrador. Eren oficis que evoquen ara una època passada, una època en què, per exemple, els majoristes de formigó -un altre ofici perdut-, es reunien setmanalment en un hotel de Barcelona i fixaven el preu del ciment, sense l'enutjosa necessitat de recórrer a la loteria de l'oferta i la demanda. De fet, el formigó va arribar a ser un producte tan consumit que, fins i tot al Camp Nou -un estadi, el lloc més indicat per publicitar productes de consum de masses, com ara l'Estrella Dorada-, s'anunciaven amb llumetes marques de formigó, un producte que, aparentment, emplenava les neveres barcelonines tant o més que les Estrelles Dorades. Des de quan el formigó rivalitzava amb la cervesa a la dieta mediterrània?
Tot això va començar al 1992, quan Barcelona va donar al món un model urbanista divertit, que va crear escola al Sud d'Europa. Consistia en la construcció sobtada de grans regions de ciutat, en una ciutat sense sòl. Aquesta manera de construir era pública amb participació privada. Una participació variable i oscil·lant, que al llarg del procés de construcció anava variant, de manera que, al final de la construcció, tot era privat. El resultat final era una revalorització del sòl, a la regió construïda i, de retruc, a tota la ciutat. Una pujada, doncs, amb promoció i planificació públiques. Aquí hi participava un altre ofici perdut. El de l'arquitecte monumentalista. Un arquitecte que no feia cases o obra pública. Feia sky-lines, trade-marks de ciutats. Les ciutats que no tenien tot això - sky-lines, monumentalitat, un grup de venedors fixant el preu del metre cúbic de formigó en un hotel, una pujada de preus del sòl i l'habitatge promocionats per l'Ajuntament-, desapareixien del mapa. O no. En tot cas, tothom ho feia.
Els ajuntaments de dretes utilitzaven aquest model a pèl. Les esquerres, ho feien coincidir amb un fet col·lectiu. Pot semblar una bajanada, però no ho era. Per exemple, no valia qualsevol acte col·lectiu. Després de fer els JJ OO, l'Ajuntament de Barcelona va intentar fer el mateix amb una Expo. No va ser possible. En tornar de la reunió on els havien dit que no era possible, un alcalde i un publicista es van inventar un acte col·lectiu propi. L'anomenarien Fòrum. Damunt d'aquest acte col·lectiu es va intentar fer el mateix que s'havia fet damunt d'uns JJ OO. En aquest cas, es va edificar una regió vertical de ciutat i, novetat, serveis públics soterrats. Es va millorar la col·laboració entre la cosa pública i privada, que va arribar a ser més mix ed-emotions. Fins i tot, amb un parell, una empresa francesa va arribar a dissenyar l'espai que, posteriorment a l'acte públic Fòrum, explotaria de manera privada. La sorpresa és que, encara que tot estava fet amb la lògica del 92, l'acte cutre no va donar cobertura al que s'havia construït. És a dir, no el va amagar. Per exemple, no va amagar que construir, en una ciutat sense sòl, és un esforç econòmic notori, i que fer-ho segons com pot arribar a ser un acte de brutalitat econòmica. Per exemple, per construir i crear aquell urbanisme i aquell acte solidari anomenat FÒRUM, l'Ajuntament va haver de tancar 12 línies d'assistència social. O canons de formigó, o mantega.
El centre excèntric
Amb les crítiques al Fòrum em passa com amb les de cine: m'interessen més aquelles de les quals discrepo que les que em reforcen en allò que pensava prèviament. Segurament es deu al fet que el meu punt de vista ja me'l conec i tornar-lo a llegir m'avorreix, a banda que consideri que no deu ser massa gran cosa si ja hi havia arribat jo tot sol, sense l'ajuda de cap expert. Dit d'una altra manera, m'estimula que em portin la contrària quan la pel·li m'agrada (quan no, doncs no, francament).
La pel·li del Fòrum a mi em va agradar, em continua agradant. Però no em va agradar gens el discurs que la defensava i en canvi em va estimular el que se la carregava. No vaig entendre mai per què els continguts dels debats del 2004 es van deslligar tan radicalment de la gran operació urbana que va culminar l'apertura de la ciutat al mar encetada pels Jocs.
Però anem a pams. M'agrada -perdoneu-me- la pèrgola fotovoltaica. Hi projecta una ombra fresca i ventilada, i no entenc com no se n'han fet pins, clauers, encenedors i imans de nevera competint amb els de la Sagrada Família. Trobo que és un símbol de Barcelona i de la seva qualitat de vida bastant més interessant que, posem, el monòlit de Nouvel a la plaça de les incertes Glòries.
M'agrada que la ciutat que als 80 es va inventar les places dures s'hagi tret de la màniga a primers del segle XXI una platja dura com és la zona de banys. I m'agrada que aquesta platja, urbanita i rara com no se'n troben, tingui els pebrots d'estar-se al costat d'una depuradora que no embruta les seves aigües. Em sembla un manifest de què les metròpolis poden conviure amb la porqueria que generen, tot és qüestió de buscar-hi solucions no ja imaginatives, que és un adjectiu temiblement desgastat, sinó senzillament intel·ligents. Com també m'agrada passejar-me en bici pel sostre d'aquesta depuradora, o pel parc arbrat que ha sorgit al davant de la planta de tractament de residus, a tocar de la claveguera calamitosa que va ser el Besòs, avui feliçment recuperat en riu.
M'agrada menys la construcció desfermada d'hotels i apartaments, encara que prefereixo de lluny l'estilització cantalluda de l'hotel Princess a la panxa cervesera del Vela de la Barceloneta, de la mateixa manera que opto pels blocs d'habitatges del Fòrum molt abans que pels atemptats edilicis perpetrats al Parc de Collserola. L'edifici d'Herzog/De Meuron és inferior al de Caixafòrum de Madrid, d'acord, però guanyarà pes i sentit quan s'hi instal·li el museu de ciències naturals. Però allò que més m'exalta és que en els pròxims anys, entre dos territoris de la ignomínia com van ser el Camp de la Bota i la Mina -ara transformada en un barri digne, amb un tramvia modern que la travessa de banda a banda-, s'hi construeixi una universitat.
Ara: tot això ja m'ho sé. Prefereixo, doncs, llegir crítiques saberudes contra la ciutat extensa i l'atemptat que suposa contra la trama urbana que no pas articles de defensa com aquest mateix. En tot cas, l'obligació d'un centre excèntric com el Fòrum em sembla que és generar debat ciutadà. Si no ho vaig entendre malament, d'això anava justament la pel·li.
