Prefereixo no

Escoltar i guaitar els senyals del temps i llegir els autors del passat, m'agrada. Els llibres d'actualitat diguem-ne periodística m'estimo més mirar-me'ls quan han passat deu anys. I encara millor si en deixo passar cent o dos-cents. I els llibres d'ara del present diguem-ne poètic per principi no els vaig a buscar. Espero que em vinguin ells a les mans, o a les orelles. Que alguna manya del destí me'ls faci venir, o m'hi faci anar. Per començar, el present diguem-ne poètic allarga molt més de quinze dies, quinze mesos i quinze anys. I per continuar, els autors o els llibres de poesia que per mi seran importants, els poemes o les obres que em faran niu a dins i hi criaran, sempre m'avisen o se'm presenten de maneres especials. A vegades n'hi ha que abans de trobar-me'ls ja m'enviaven senyals, com si fossin pressentiments. Alguns se m'apareixen com si responguessin a una pregunta meva personal expressa, com els oracles. O com si apuntessin a un meu desfici informulat, com les supersticions instantànies de quan un objecte o cosa qualsevol es posa, de cop i volta, a indicar-me el camí. D'altres vénen rient rient, com a vegades comença una amistat, amb tot el removiment de fondàries que aquesta arrossegarà darrere les rialles. I també hi ha el cas d'aquell llibre que m'esperava adormit damunt d'una cadira a casa d'uns coneguts i que distretament el vaig obrir i clac, em va clavar una fletxa de plom entre els ulls i jo no m'ho esperava, 'car jo em guardava mal'. La fletxa de plom és la de més baixa categoria de les que tira Cupido, sí, però encertar-me-la just aquí vol dir molta punteria i molta intenció. I també hi ha llibres que ens hem anat esquivant, o que m'han anat esquivant ells, fent-se pregar, amagant-se'm quan ja semblava que ens anàvem a veure les cares, durant anys, fins que un dia per un motiu o altre els he obert i hi he caigut a dins i m'he trobat com si flotés ingràvid en un món nou ple de bellesa o de veritat o dels dolors del part. Això no vol dir que no hi hagi, és clar, llibres que sí que els he volgut buscar jo, que m'he posat en marxa i he fet hores i més hores a peu i amb cotxes, trens, vaixells i aeroplans per anar-los a trobar i els he trobat.

I fins i tot tinc un llibre que l'he fullejat molts cops i n'he llegit bastants fragments, i encara no m'he decidit a agafar-lo sencer començant pel començament i acabant per l'acabament, tot i que sé que un dia ho faré. Me'l guardo per més endavant. És el Llibre de contemplació en Déu de Ramon Llull, del qual ara n'ha sortit una antologia (però enganyadorament la coberta no diu que només és 'un tast') de poc més de tres-centes pàgines. El llibre de contemplació tot sencer encara es pot trobar en alguna llibreria de nou: són set toms (unes tres mil pàgines) publicats entre el 1987 i el 2000 per l'editor mallorquí Miquel Font. És un llibre que s'ha de veure sencer, encara que se'n puguin fer tastets, és clar: es pot fer el que es vulgui, amb un llibre, des de no llegir-lo fins a encendre l'estufa, com fa el poeta pobre de Spitzweg amb les pròpies obres. Però una de les característiques principals del Llibre de contemplació en Déu és el seu embalum de catedral, la seva descomunal arquitectura.