Aventures

Ara que TV-3 i el Barça tornen a ser amics, el futbol blaugrana ha magnificat (es veu que encara era possible) el seu protagonisme a la cadena. Sí, és cert, era lògic que ho fes si altra vegada es retransmeten els partits jugats per l'equip de Guardiola (amb permís del plenipotenciari Laporta, naturalment). Però és que la maquinària publicitària que ho anuncia funciona amb un vigor vertiginós, embriagador. Al mateix ritme que la promoció del seguiment de la Fórmula 1, tot un èxit d'audiència, en un format beneït per la veterania d'alguns dels experts (Josep Lluís Merlos, Francesc Rosés...) però alhora enfosquit per certs detalls com el de deixar-se encomanar per la febre rosa que fa furor en tota la informació actual (per exemple, visitant les cases dels pilots).

L'esport és per a molts una gran aventura, i n'hi ha que atorguen la mateixa categoria a una senzilla excursió. Com la que Josep Cuní va fer dilluns passat a Montserrat amb motiu de l'onomàstica de la verge que s'hi honora. Una experiència bocabadant veure'l als jardins privats del monestir en companyia de l'abat, sense deixar d'exercir el paper d'amfitrió.

Però, en qualsevol cas, la qualitat de l'emoció depèn de qui la valora, i de com sap transmetre-la als possibles observadors. Fa un parell de setmanes un grup d'avis de més de 70 anys s'ha embarcat en un viatge que, vés per on, han agafat amb un entusiasme encomanadís. Són els protagonistes de Casal Rock, el reality benintencionat i entranyable que ha estat capaç de reduir a un únic dia d'emissió el culebrot etern de Ventdelplà. "A aquestes hores ja no hi ha gaires aventures noves", argumentava en el primer programa una de les participants en el nou espai musico-social que TV-3 emet la nit dels dilluns. "A la nostra edat, un repte s'ha d'aprofitar", arrodonia una altra. "Em fa molta il·lusió, amb interrogant d'exclamació", s'atropellava un tercer company.

I aquesta aventura, aquest repte, és ni més ni menys aconseguir que 25 coristes avesats al bolero, la sarsuela, les sardanes, el cuplet i les havaneres (què seria dels aficionats al cant més veterans de Catalunya sense El meu avi?) s'engresquin amb uns ritmes molt més vigorosos com són els del rock. El decorat del programa s'inspira en els espais de recerca de talents. Però al mateix temps marca tantes diferències amb el format convencional que aconsegueix convèncer per contrast. S'aposta per un sector de la població no massa atès per la televisió, i el tracta amb absolut respecte, sense paternalismes ni vocació morbosa, la qual cosa resulta encara més atípica. Aquí no hi ha mala llet, ni (com a mínim de moment) cap estímul gratuït a la competitivitat agressiva. Es potencia la convivència, sense espai per a la baralla. Es premia l'esforç, però sense desqualificar ningú. I amb senzillesa i sense efectismes, s'encomanen les ganes de saber com evolucionarà aquesta colla de veterans, la més gran dels quals té 89 anys, i desitjar que la seva empresa sigui un èxit.

No es pot obviar, en qualsevol cas, que una de les cartes principals del programa és el músic Marc Parrot. Responsable del càsting dels participants i sofert director d'aquesta insòlita coral, la seva manera de fer i de relacionar-se amb els avis mereix tota la consideració. De ben segur que, també per a ell, emprendre aquest projecte haurà suposat també una gran aventura.