Elogi de la impuresa

Puresa prové del llatí, puritas, que en el seu sentit original expressa la conseqüència directa de l'alliberament de tot allò que debilita, que embrut, que canvia la naturalesa d'un ésser i fins i tot del conjunt de la seva activitat material i espiritual. Designa també l'absència d'error, d'aspectes obscurs i ambigus en allò concret de la vida quotidiana dels individus i els grups humans. Plató, al diàleg El banquet, utilitza l'epítet "pur" per qualificar un subjecte que no es mescla, ni es pot mesclar amb cap altre, perquè pel fet de ser "pur" és simple, i per això mateix allunyat de qualsevol mistificació.

Al llarg de la Història, però, la puresa i la perfecció han estat implacables arguments per al domini i l'exclusió. Massa sovint els purs han estat l'assot dels seus congèneres i no sembla que es pugui concebre la llibertat sense la impuresa, perquè aquesta és part de la condició humana. La impuresa és condició de llibertat, la puresa és garantia d'opressió. La puresa expressa l'ordre del món i de l'home suposadament imposat per la divinitat en els temps primigenis. La impuresa (la brutícia) és el desordre, la subversió de l'harmonia social que hauria d'imperar en la convivència dels éssers humans.

Sobre aquest assumpte, i sota el títol Impureses. Apunts sobre la condició humana, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) ha realitzat un cicle de conferències i debats que va arrancar al gener i ha clausurat aquest passat dimarts, fora de cartell, l'escriptor italià Claudio Magris. En la cita hi han participat una sèrie d'individus tan extraordinaris com l'autor d'El Danubi, que porten temps dedicant-se a pensar sobre les societats que habitem i el seu esdevenir i que parteixen del convenciment que, com sostenia l'historiador indi Dipesh Chakrabarty, "sempre habitem llocs que han estat sojorn d'altres".

- Lisa Appignanesi. Per a l'escriptora britànica, en la tradició monoteista occidental la línia de separació entre el pur i l'impur, encara que fluctua segons els temps i les circumstàncies, sempre està sota el control de les lleis i modelada a través dels rituals. "Una rígida puresa interna", explica, "necessita buidar-se dels seus impulsos impurs projectant aquestes impureses cap a l'exterior i creant dimonis com a bocs expiatoris. Es diu, no sense raó, que els fonamentalistes de qualsevol de les religions més temoroses de Déu són aquells que senten els desitjos més intensos, d'aquí la seva necessitat d'imposar la puresa, particularment de les criatures que encarnen els desitjos més impurs: les dones".

Appignanesi, presidenta del PEN anglès i autora, entre d'altres, de Mad, Bad and Sad i A History of Women and the Mind Doctors from 1800, considera que un dels mitjans de control que els homes i el poder han exercit i exerceixen sobre les dones és el d'assignar-los malaties que les declaren impures. La histèria, per exemple, tipificada per Freud, n'ha estat un dels exemples més clàssics. Actualment serien els trastorns alimentaris com l'anorèxia. La diferència amb el passat, apunta, és que malgrat que els diagnòstics els segueixen fent els homes, que designen la malaltia, les dones volen que se'ls assigni aquesta malatia.

El que Freud atribuïa al sexe, com a origen de tots els nusos, ara les adolescents ho centren en el cos. "El cos s'ha convertit en el centre de totes les tensions", indica. "No és d'estranyar que el camí cap a la puresa en les dones, des dels temps premoderns, produís sants que dejunaven en nom de Déu en un intent d'apagar els desitjos del cos per així sublimar-los i poder convertir-se en esposes de Crist".

- Lluís Duch. "Des que Eva va ser identificada amb la fruita prohibida i Adam va apartar la mirada de Déu accedint als seus desitjos, els cossos de les dones i tots els seus processos, inclosa la reproducció, han quedat tacats i en constant necessitat de purificació", assenyala l'antropòleg i monjo de l'Abadia de Montserrat. La recerca de la puresa, reconeix, ha provocat les aberracions més profundes i cruels que hagi pogut veure la humanitat. I cita Julia Kristeva quan afirma que "el paradigma pur-impur es troba en la base de totes les cultures humanes encara que les concrecions i valoracions que se'n deriven per a la vida quotidiana dels individus i els grups humans siguin molt diferents i experimentin canvis notables en el decurs del temps i dels contextos socials".

L'àmbit de la puresa, explica Duch, es refereix a tres nivells: l'alimentació, la neteja (aigua i higiene) i les pràctiques sexuals. El judaisme estableix que certs menjars són purs i altres, impurs. Quelcom semblant fa l'Islam, probablement adaptant el mateix tipus de regles originalment de tipus sanitari però que aviat perden aquest sentit, ja que afegeix i resta elements. Les lleis sobre el menjar permeten diferenciar els creients dels infidels.

En l'àmbit religiós, polític, cultural i sexual, allò estrany, l'individu o els grups humans considerats com a completament aliens a un determinat "nosaltres" allunyat del marc d'una "memòria col·lectiva" concreta, sol ser vist i jutjat com una "presència impura". És vist com quelcom que, a causa de la seva pròpia estranyesa, si no s'integra al grup mitjançant un procés de purificació i de despreniment del seu passat religiós, polític o social, es constitueix en una seriosa amenaça mortal de destrucció de l'ordre i de les classificacions que han permès (o es creu que han permès) que els grups, col·lectivament, i les persones, individualment, es constituïssin com a tals, progressessin i es mantinguessin amb vida.

En aquest cas, explica Duch, la purificació de l'estrany és un requisit essencial per a la supervivència del conjunt de la societat, de les seves institucions i de la salut física i mental dels seus membres. Com més tancada és una determinada societat, més els preceptes rituals i ideològics es converteixen en un factor decisiu per a la identificació i el control dels components dels grups humans i també per assegurar la solidesa del vincle social mitjançant l'íntima consciència de pertinença a un mateix organisme social, religiós i polític.

Creu Duch que en temps especialment insegurs i crítics, com ara, en què impera el convenciment que la pròpia identitat es troba mortalment amenaçada, és quan se sol subratllar amb major intensitat el discurs de la diferència, considerada com un permanent estat d'impuresa, i l'activació dels procediments adequats, sovint acompanyats d'una acusada brutalitat i menyspreu de les diferències.

- Dipesh Chakrabarty. Professor d'Història, llengües sud-asiàtiques i civilitzacions a la Universitat de Chicago, és un dels pares dels anomenats Estudis poscolonials. Es defineix com un "estudiant de la història humana" i combina història i filosofia, ciència i política, antropologia i sociologia, per teixir un relat del present tan polièdric com la crisi per la qual transitem, "una crisi de dimensions contra les quals l'espècie humana mai s'havia enfrontat".

En la seva ponència apuntava que l'evidència de l'escalfament global marca el col·lapse de la distinció humanista entre la història natural i la història humana. "Hem entrat en una nova era en què els humans existeixen com a força geològica que incideix en el clima; una era que ja ha estat batejada com l'Antropocè", l'inici de la qual podria situar-se en el moment en què es va passar de la fusta als combustibles fòssils com a font d'energia, o que podria arrancar l'any 1784 quan James Watt inventa la màquina de vapor.

A diferència de l'amenaça de destrucció nuclear que va marcar la Guerra freda, l'escalfament global no contempla una catàstrofe centrada en un moment final. Chakrabarty utilitza la faula de la granota submergida en aigua tèbia que es va escalfant lentament sense que ho percebi fins que mor abrusada. "De fet, ja no es parla de combatre el canvi climàtic", afirma, "sinó d'adaptar-s'hi, i això suposa replantejar aspectes bàsics de les nostres societats".

"La llibertat consumeix grans quantitats d'energia i cada exercici d'un dret equival a un consum de recursos", explica amb precisió. "El principal obstacle és que la política, tal i com es practica en les nostres societats, és incapaç de pensar a llarg termini, a 50 anys vista, que és el període mínim per plantejar mesures. El que estem fent és deixar el problema a les pròximes generacions".

Però, malgrat la seva condició de marxista, Chakrabarty no culpa el capitalisme de l'escalfament global ni de l'explosió demogràfica. "Simplement, hem après a controlar els nostres predadors, les bactèries i els microbis, i com tota espècie que es queda sense depredadors s'expandeix sense traves". I afegeix: "En realitat hi ha qui apunta que el fracàs de l'espècie humana es va produir molt abans, amb el descobriment de l'agricultura. El paradís seria el món del caçador recol·lector, que fracassa i es veu obligat a cultivar per subsistir, a doblegar l'esquena".

- Axel Honneth. El filòsof i director de l'Institut d'Estudis Socials de la Universitat Goethe, de Frankfurt, enfoca el tema de la impuresa a través de la mirada sobre l'altre, del respecte. "Les relacions humanes es basen en el poder, la dominació i el sentit de la injustícia", afirma. "El menyspreu de l'altre és percebut com una injustícia", afegeix. El filòsof alemany analitza el tracte que les societats donen als immigrants des d'un prisma hegelià. "Els enfrontaments socials són conflictes indivisibles i la qualitat moral de les relacions socials està estretament relacionada en com els subjectes es reconeixen els uns als altres", explica. I esmenta l'ara recuperat Thomas Hobbes, per qui les persones estan dominades per la necessitat d'obtenir un reconeixement, una valoració social. Honneth estableix tres formes de reconeixement: la família, la societat burgesa i l'Estat, i creu que el contingut de la moral s'ha de poder explicar.

El criticat, per alguns, comunitarisme, la reivindicació de drets específics en base a la diferència i els orígens ètnics o culturals en les societats cosmopolites, tenen sentit en tant que suposa la valoració social de formes de vida alternatives a la majoritària. El significat, diu, canvia el sentit moral i el jove Hegel, recorda aquest filòsof de l'Escola de Frankfurt, donava prioritat a l' "amor" davant el dret.

- Clément Rosset. El filòsof francès, autor del llibre Lejos de mí. Estudio sobre la identidad (Marbot Ediciones, 2007), va anar al cor de la condició humana. Creu Rosset que és impossible definir una identitat personal més enllà de la identitat social i que no es pot diferenciar la identitat personal de la identitat social, en contra del que molts filòsofs defensen. El que normalment considerem identitat personal depèn del fet de poder trobar un "altre" en el qual ens podem reconèixer, perquè ens complementem o perquè som iguals. L'amor no seria més que una reconstitució de la identitat personal a través de la identificació amb la persona que estimem.

Rosset té una certa visió tràgica de l'existència humana. Va patir fa uns anys una greu depressió que el va deixar fora de joc durant molt de temps. Considera que tenir una identitat personal és biològicament inútil. La identitat personal, diu, "és com un sobre buit, una il·lusió que omplim amb les projeccions que fem cap a les persones en les quals ens reconeixem o les coses que desitgem". Si ens despullem de la nostra identitat social, simplement ens quedem sense identitat. I per tant, no cal buscar-la.

- Ash Amin. El debat entre obert i tancat, entre pur i impur, té segles, creu aquest catedràtic de Geografia i director de l'Institute for Advanced Studies de la Universitat de Durham, que divideix la humanitat en nòmades i sedentaris. Els primers representen el canvi, el cosmopolitisme; defensen els drets individuals universals i practiquen el multilateralisme. Els segons defensen l'status quo, rebutgen la mescla i s'emparen en els drets de la col·lectivitat. En la seva opinió, la crisi econòmica està provocant que "torni l'onada sedentarista per portar-nos cap al passat". La pregunta, afegeix, és: "Quanta impuresa toleren els europeus?"

Amin detecta que a Europa "ha canviat el llenguatge amb el que es parla sobre els immigrants i va desapareixent el suport dels Estats al multiculturalisme. Tancar la porta a allò estranger, o allò estrany, expulsar l'immigrant, assetjar les minories, és en el fons odiar-se a si mateix, atès que no hi ha cap puresa a defensar, assegura.

La ironia, no obstant això, és que a l'Europa d'avui -essencialment oberta i mesclada- només tenim disponible la impuresa d'allò híbrid com a esperança de futur; només la barreja com a font d'energia per al futur; només el cosmopolitisme que funciona per tot el món. En una Europa així, no té sentit tancar les fronteres, ni jugar el joc dels bons de dins i els dolents de fora; ni defensar la puresa ètnica i cultural davant la impuresa.

- Misha Glenny. El periodista britànic, autor de McMafia, va plantejar la pregunta de si l'expansió de la màfia global és imparable. A l'inici de la seva conferència, Glenny va esmentar un extracte del testimoni de l'exdirector de la CIA, James Woolsey, davant del Comitè d'Afers Bancaris del Senat nord-americà el 1999. "Si per casualitat estableix una conversa amb un rus que parla un anglès fluid, porta un vestit de 3.000 euros i calça sabates Gucci, i li explica que és un alt executiu d'una empresa comercial russa que busca socis per a una joint venture, hi ha tres possibilitats. Pot ser el que diu que és. Pot ser un agent dels serveis d'intel·ligència russos. Pot ser membre d'un grup del crim organitzat. Però la possibilitat més interessant és que pot ser totes tres coses, i que cap d'aquestes institucions té el més mínim problema amb aquest arranjament.

En la seva opinió, l'auge del crim organitzat, fins al punt que s'ha convertit en un poder que competeix sense problema amb els Estats, es deriva directament del procés de desregulació impulsat per Ronald Reagan i Margaret Thatcher en la dècada de 1980. L'estricte model financer establert en la conferència de Bretton Woods, després de la II Guerra Mundial, va tancar la porta als excessos del passat que havien florit als anys previs a la gran depressió. Reagan i Thatcher van obrir de nou la porta.

Per Glenny, la resposta a aquesta amenaça té quatre potes: tancar la porta de paradisos fiscals, legalitzar les drogues, impedir que s'implantin pràctiques proteccionistes durant la recessió i destinar més recursos als serveis de policia, que han vist com se'ls reduïa el pressupost amb el pretext de la guerra al terror declarada després de l'11 de setembre.

Glenny considera que aquesta desregulació combinada amb el buit de poder creat després de la caiguda dels règims totalitaris comunistes va permetre a les màfies criminals ocupar un enorme espai. Ell l'anomena la cara fosca de la Lluna, o la part negra de la globalització. La degradació moral del present, visible en la banalització d'actituds i aficions com l'organitzar viatges a bordells per passar el cap de setmana o els excessos extrems de determinats rituals de nou encuny a l'estil dels comiats de solter salvatges.

- Hans Küng. La intervenció del teòleg Hans Küng va ser, en certa manera, la més política de totes i la que més directament va apel·lar a una ètica universal. "El que ara s'exigeix de nosaltres és una nova era de responsabilitat", va dir, citant el discurs programàtic del president nord-americà Barack Obama. Una ullada als conflictes més durs i sanguinaris que actualment es produeixen en el planeta mostra com les religions estan massa sovint en l'origen de l'odi, i Kung fa una crida a la "responsabilitat" de les religions que, assegura, porten en si mateixes el mateix contingut de respecte a l'altre, d'amor i de convivència.

¿Propugna en el fons una religió comuna? El polèmic teòleg -permanentement castigat pel Vaticà per la seva insubmissió ideològica- propugna "un nou paradigma de les relacions globals que suposaria, no només una reforma de les institucions mundials, sinó també "una nova manera de pensar" en què la diversitat nacional, ètnica i religiosa no s'entengui com una amenaça sinó com una font d'enriquiment.

"L'espècie humana és imperfecta. Impura per naturalesa. El somni de la puresa només ha generat monstres individuals i col·lectius", resa el text del programa d'aquest il·luminador cicle del CCCB que, encara que sigui com a consol, ha deixat clar que hi ha qui pensa no només en el fum del present, sinó en la textura que apareixerà quan s'aixequi la boira.

La gravació íntegra de les conferències i debats del cicle Impureses es pot visionar a la pàgina web del CCCB (www.cccb.org). Les conferències de Lluís Duch, Lisa Appignanesi i Axel Honneth seran publicades en la col·lecció Breus, que ja inclou textos de Dipesh Chakrabarty i Ash Amin, així com d'altres pensadors que han parlat en aquest centre com Zygmunt Bauman, Gilles Lipovetsky o Pascal Bruckner.