La recerca de l'obra absoluta

Il·lusions perdudes

Honoré de Balzac

Editorial Proa

581 pàgines. 22 euros

És probable que el lector, després d'haver llegit Il·lusions perdudes, experimenti un contrasentit lluminós. D'una banda, és molt possible que comparteixi amb Sainte-Beuve l'opinió que les novel·les d'Honoré de Balzac (París, 1799-1850) es desgovernen en la seva prolixitat. I de l'altra banda, en paral·lel, sentirà que, a excepció de Dostoievski i Dickens, ningú com Balzac ha fet un retrat social més precís d'una època, una acta notarial tan ben salpebrada de dosis de vitalitat imaginativa per revelar la ferotgia de les pugnes individuals i classistes que mouen la història.

Il·lusions perdudes va ser publicada el 1843. Emmarcada en la recerca balzaquiana de l'obra absoluta, aquest títol és una de les novel·les centrals que integren el projecte homèric de La comèdia humana: l'intent de fusionar totes les novel·les en una obra única per exposar, d'una manera anàloga a allò que el naturalista Georges-Louis Buffon havia fet en el camp de les espècies naturals, una descripció de les diverses espècies socials, la materialització d'un fris de l'època moderna i dels costums del segle XIX. Aquesta novel·la ja comptava amb una primera traducció al català i amb diverses traduccions al castellà. Ara, posada al dia amb una magistral traducció de Maria Bohigas, aquesta novel·la configura una important nòmina d'obres de Balzac traslladades al català, d'entre les quals destaquen L'obra mestra desconeguda , Eugénie Grandet , El pare Goriot , Ferragus , El cosí Pons , El lliri de la vall , La pell de xagrí y La dona de trenta anys.

Engels i Marx recomanaven llegir Balzac pel seu realisme crític

Estructurada en tres parts articulables i en certa mesura també autònomes, Il·lusions perdudes revela, a partir de les figures del poeta provincià Lucien Chardon i de l'impressor David Séchard, les aspiracions d'ascens i ostentació socials de la burgesia i de l'aristocràcia franceses al llarg del període de la restauració monàrquica. Sota una elàstica tríada d'oposicions entre burgesia i aristocràcia, treballadors i desvagats, i provincians i cosmopolites atrapats pel radi magnètic d'un París modèlic, un estol de personatges exposa lluites cruentes dominades per una encegada ambició social. Sempre sota l'ordre d'un relat magnificent, d'una gran plasticitat i exuberància, arrossegat pel vendaval de la prosòdia i un detallisme a estones preciosista, Lucien Chardon, provinent d'una família crepuscular de la burgesia, suplanta elements autobiogràfics del mateix Balzac de joventut: és un jove àvid de fama i d'escalar esglaons socials, carregat de deutes, que no té èxit en la literatura i que troba en la impremta i el periodisme un parèntesi de subsistència. Armat amb una novel·la i amb un llibre de poemes, Lucien Chardon traspassa la poderosa línia simbòlica que separa el raval burgès de l'Houmeau i, de la mà de la voluble senyora de Bargeton, ingressa en el món nobiliari de la petita ciutat provinciana d'Angulema, on inaugura les seves desventures morals en un entorn aristocràtic que el blasma i no l'admet. En una delicada geometria de passions, Lucien Chardon provocarà un efecte remolí al seu voltant: la seva mare i la seva germana viuran només per ajudar-lo; el seu amic i cunyat David Séchard, ofegat pels deutes i minat per un caràcter poc pragmàtic i donat a l'idealisme, també serà aspirat per la devastadora ambició del poeta. Entremig, Lucien haurà tingut temps per conèixer la niciesa dels ambients aristocràtics, la duresa de la vida a París, l'amor autèntic, les intrigues infamants i un univers aristocràtic tan sumptuós com miserable. Una cascada de litigis, duels, actituds usureres, exclusions refinades i sentiments genuïns vivificarà un fresc social.

Friedrich Engels i Karl Marx recomanaven la literatura de Balzac, ja que en l'obra d'aquest autor trobaven un model de realisme crític. Que un escriptor reaccionari com Balzac satisfés les exigències del materialisme històric conté un missatge substanciós. Balzac explota la versatilitat de la seva contradicció i sempre és capaç de diagnosticar les trampes del món que admira. "Seré més vell que els meus anys", escriu Lucien en una carta. Unes paraules que, sens dubte, profetitzen la força de la literatura de Balzac, la seva permanència i credibilitat.