Memòries

La imatge de l'avi que explica un cop i un altre records d'infantesa i joventut a tothom qui vulgui (o no) escoltar-lo ha esdevingut una tòpica metàfora de l'avorriment. A la jove realitzadora catalana Anna M. Bofarull, en canvi, li encantava sentir històries de temps passats de boca dels pares dels seus pares. I d'aquí que la Guerra Civil i, especialment, el destí dels perdedors, hagin marcat la seva fins ara breu cinematografia. Després de dos curtmetratges centrats, respectivament, en l'exili republicà (A les filferrades) i l'últim dia en la vida del filòsof Walter Benjamin (Pasajes), Bofarull acaba d'estrenar el seu primer llargmetratge, també documental, titulat Notes al peu, un altre exercici de memòria històrica.

Bofarull va néixer ja en els anys de la transició i amb tota seguretat les seves inquietuds deuen sonar a raresa, quan no directament a extravagància, entre els seus coetanis. En aquesta pel·lícula ha volgut intercalar els fets històrics amb el relat familiar (evocat en un grapat de fotografies personals i en la veu en off que va col·locant els accents narratius). Una manera de fer evident la seva convicció que uns i altre no es poden deslligar. Per fer la pel·lícula s'ha dedicat a seguir el rastre de les pistes i petjades encara vigents de la lluita que va enverinar Espanya més de set dècades enrere. I resulta que buscant evidències materials s'ha trobat també amb molt de silenci, amb omissions i amb oblits intencionats. I així, el desequilibri entre les dues memòries, la dels teòrics i els executors del bàndol nacional i la dels assolats per la derrota, articula l'esquelet del film.

Durant molt temps, la realitzadora s'ha passejat per tot el país buscant la iconografia visible del franquisme. Estàtues, plaques onomàstiques, monuments de la majestuositat del Valle de los Caídos, noms de places, carrers i fins i tot d'escoles (sense dissimular el seu disgust per la troballa, la veu en off, que per mitjà de la veu de l'actriu Núria Prims expressa els pensaments i les opinions de Bofarull, explica que a Galícia hi ha un col·legi anomenat Francisco Franco). Però també actes d'exaltació del dictador i del que va representar, com ara homenatges falangistes en l'aniversari de la seva mort i manifestacions patriòtiques en el dia de la Hispanitat.

La correspondència, des del costat republicà, és escassa. El film parla de l'equivalent espanyol als camps de concentració estrangers, dels llocs on es confinaven els republicans en condicions miserables i de les feines de tot tipus (especialment la construcció de carreteres i preses) a què els obligaven. I mostra que molts d'ells van ser enderrocats o han recuperat el seu ús primitiu, civil, religiós o administratiu, sense que res en recordi la negra memòria. Posa en evidència la dificultat que han tingut els familiars dels afusellats rojos per aconseguir que es comencin a exhumar els cossos per poder-los donar una sepultura digna. I visita també alguns dels camps de concentració forans per tancar el periple vital i geogràfic dels vençuts.

Notes al peu és una barreja de dades conegudes amb alguns detalls novedosos. Aquest aspecte pot resultar satisfactori per a les generacions més joves i, suposadament, més mancades d'informació, i per contra pot ser una mica redundant per als espectadors més veterans. Des del punt de vista del llenguatge cinematogràfic, resulta força convencional, molt més concentrat en el contingut que en la forma. Però és, en conjunt, un treball ben fet, i resulta molt gratificant veure que entre els nascuts ja en la transició també hi ha la necessitat de combatre l'oblit. Malauradament, és ben probable que passi sense fer gaire soroll per la cartellera (només dues persones a la segona sessió del dia de l'estrena), especialment ferida pel desencontre entre els espectadors i les sales.