Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Lletres

Visibilitat escassa

La part visible

Sebastià Alzamora

Proa (Premi Carles Riba 2008)

104 pàgines. 14 euros

Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) té poca fe en la condició humana. En la seva aportació a Dogmàtica imparable (2005), llibre de contingut ideològic escrit junt amb Hèctor Bofill i Manuel Forcano -els tres més destacats de la plèiade de poetes prolífics i sobradament premiats que es van autoanomenar imparables-, afirma el seu "desig que l'actual model de societat occidental finalitzi al més aviat possible"; considera probable un daltabaix a conseqüència d'una "punció de la bombolla especulativa de crèdit" -en això ja ens hi trobem-, i que, fruit del pànic col·lectiu, s'esdevingui una "emergència de l'animalitat". No ens ha d'estranyar doncs que els protagonistes de La part visible (premi Carles Riba 2008) apareguin convertits, ell, en una mona i, ella, en un caribú; encara que no pas, almenys explícitament, en tots els poemes. Animals, no ho són, perquè els seus actes i els seus sentiments són humans, prou humans; és més aviat que volen ser-ho. Una passió fonamentada en els instints més primaris, no per això menys exaltada amb termes grandiloqüents, els emporta; és un amor reduït a atracció sexual, i aquesta, desproveïda de dimensió estètica i limitada als moviments que imposen els sentits. Ben aviat ens fem la pregunta de si és possible escriure poesia a partir de la reducció de l'ésser humà al que té de comú amb els animals, o de si és encara humana una existència que es gira conscientment d'esquena a qualsevol mena d'idealització. Si és possible, deu ser perquè tot plegat és un artifici; mentre existeixi el llenguatge en la relació entre dues criatures, per més bèsties, o per més desvinculades de les convencions humanes, que aspirin a ser, la poesia pot sorgir, i també un imprecís més enllà. Per això "diria encara que t'estimo, que ocupes els meus somnis", se li escapa de dir, líricament, a un d'aquests dos animalons impossibles.

El llibre, encara que sembla haver-se de llegir com una història en capítols, pateix d'una certa falta d'unitat, com si hi haguessin confluït textos provinents de projectes distints. Hi ha un poema llarg, en tres parts, amarg i nihilista; un bon grapat d'epigrames amb ressons lul·lians, plens d'humor negre, i uns quants poemes narratius, segurament els més ben assolits, que s'aparten de la temàtica global de la tempestuosa relació entre la mona i el caribú. L'estil és, com de costum en l'autor, descordat i convuls; es despreocupa d'arrodonir la trama, i es conforma de sacsejar l'ànim del lector amb escenes inquietants dibuixades amb traç gruixut, sense com va ni com vénen; fa l'efecte que el més important és que res d'amable ni d'harmònic ens conforti, i per això l'estirabot és el recurs més freqüent. Per sort, Alzamora sap què cosa és un vers i la seva habilitat formalitzadora alleuja la lectura, sobretot gràcies a les virtuts del decasíl·lab, tan apte per reflectir la llengua parlada. Tanmateix sembla adonar-se d'una certa insuficiència d'aquests "versos barats que volen, | ineptes, amidar el desig". Fem un pas més i preguntem-nos si no hauria estat més productiu vehicular el plantejament en un relat en prosa; llavors potser els personatges, la seva metamorfosi i el seu camí de perdició podrien adquirir un sentit que costa de trobar en el recull d'impressions que se'ns ofereix. I encara gràcies pel sarcasme amb què es contemplen les peripècies dels dos humans fent l'animal, sense el qual l'artifici seria de més mal suportar.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 2 de abril de 2009