Pobres Mossos

Mon pare, Enric Casassas i Simó, va ser president de l'Institut d'Estudis Catalans i vice-rector de la universitat de Barcelona: eren les dues institucions que realment li interessaven: la política científica i cultural que ell volia era que n'hi hagués, de ciència i de cultura, d'universitat i d'acadèmia, i l'acadèmia a Catalunya és, com tothom sap, l'Institut. En català si diem l'Institut, així amb majúscula i sense adjectius, ja sabem que ens referim al d'estudis catalans, com els francesos quan diuen l'Académie.

Una cosa que el pare va deixar a mig fer quan els avisos de la mort el vingueren a sobtar (fou el 2000) era una conferència sobre 'desafiaments de la universitat catalana del segle XXI', que ell deia que eren dos i greus: que fos universitat i que fos catalana. Avui, per acabar-ho d'embolicar, tenim els projectes de reforma universitària que ens plouen del nord d'Europa. Sembla que la idea d'Europa que té la unió europea és entre belga, danesa i ianqui, i que els modes socials i culturals de grecs, sicilians, andalusos, eivissencs... són cosa asiàtica o africana que s'ha d'anar desterrant.

Que la democràcia catalano-espanyola enviï els agents dits de l'ordre a aporrinar uns estudiants que s'oposen al pla d'estudis que els hi volen imposar, que un grapat d'estudiants desarmats i gairebé impotents davant de les legislacions i dels procediments del canvi siguin atacats amb aquesta ràbia i aquesta violència per les forces dites de seguretat vol dir que el poder actual se sent tan poc segur de la seva autoritat i legitimitat com el del règim anterior, el dels grisos.

Ara, si el dimecres de la setmana passada tot fou un error i els mossos van improvisar, la cosa encara és pitjor i vol dir que no manen els polítics sinó la policia. Els mossos de l'esquadra van intentar, sense aconseguir-ho, provocar una espiral de violència o més ben dit de brutalitat. No ho van aconseguir perquè el que tenien al davant era una colla d'estudiants sense ni bastons i uns quants vianants i turistes que l'únic que van fer va ser rebre: rebre'n de fortes, repartides per professionals del saber fer físicament mal (podeu veure la descripció precisa i exacta de l'equipament dels 'antidestorbs' al poema 'Multituds irruents' del meu pare). El sentiment que aquests policies anaven despertant més i més a mesura que passaven les hores era en alguns de sorpresa i en tots d'odi. Una noia acorralada per una canilla de mossos amb casc, escut, porra, botes amb puntera de titani, etcètera, deia: i ara què faig? truco a la policia?

Si amb grupets d'estudiants o d'ocupants d'immobles buits els policies actuen així, ja em direu què passarà el dia que hi hagi una protesta generalitzada, com tantes n'hi ha hagut, com la de 1905 davant del Palau d'Hivern de Sant Peterburg o la de fa cent anys justos a Barcelona amb la Setmana Tràgica. Vindran a trets i ens mataran a quasi tots. Alguns dels supervivents serem 'jutjats' i empresonats. Aquesta és la lliçó de la història i, pel que hem vist aquest 18 de març, també la del present. Si voleu més precisions sobre el tema policial llegiu els poemes de 'Tres dijous per setmana', del llibre A la dula vés, del meu pare, que posa, entre els misteris de la creació, els grans errors que són el policia de paisà "i tota aquesta gent estranya de l'ordre estrany".