Trias Fargas, honor i flagell

Els laberints de la llibertat. Vida de Ramon Trias Fargas

Jordi Amat

La Magrana

416 pàgines. 22 euros

Des del moment que estic en política, jo vaig a totes". Aquesta frase de Ramon Trias Fargas (1922-1989) il·lustra a la perfecció l'aparent paradoxa que un polític liberal i catalanista que participà des del primer rengle en la recuperació de la democràcia a Espanya i l'autonomia de Catalunya en la segona meitat del segle XX, covés una íntima consciència de fracàs personal, malgrat la seva participació destacada en els èxits col·lectius.

Aquesta és la història magníficament exposada en la biografia de Trias Fargas escrita per Jordi Amat. Tot ve de què el catedràtic d'Economia format a Xicago, que se sabia portador d'alguns dels cognoms més il·lustres del regeneracionisme catalanista de principis del segle passat, va aspirar a ser president de la Generalitat i alcalde de Barcelona i no ho aconseguí.

L'interès particular d'aquesta biografia rau en què explica sense gaire embuts que els obstacles contra els quals s'estavellà Trias Fargas estaven en el seu propi bàndol. "A la línia de sortida de la cursa pel lideratge del catalanisme a la Transició, Pujol i Trias Fargas ocupaven posicions comparables", escriu Amat. Què va impedir, doncs, que Trias guanyés la cursa? L'obra hi dóna respostes de dos tipus. D'una banda, l'eina que va crear, el partit Esquerra Democràtica, no tenia ni l'arrelament ni els quadres necessaris. Era massa mesocràtic, poc popular. D'altra banda, el perfil personal de Trias Fargas no era el d'un líder de masses, ni televisiu. "Una persona elitista, que tenia un alt concepte de si mateix (...) que exhibia unes maneres, un sarcasme i una saviesa que podia arribar a ser irritant".

La necessitat d'unificar les disperses ofertes per a l'espai polític del centre-dreta catalanista el dugué a acceptar el 1977 primer una aliança i després la fusió del seu partit amb el de Pujol, Convergència Democràtica (CDC). Li costà de pair que, com a màxim, seria el número dos, una posició a la que no estava acostumat. Però Trias hagué de descobrir encara que amb la fusió començava una llarga i corsecadora lluita contra els que es consideraven l'ala esquerra del partit, Miquel Roca i Josep Maria Cullell. No és una de les més petites paradoxes d'aquesta història el fet que el mateix Miquel Roca que arraconava Trias a CDC pel seu liberalisme fos, més endavant, el 1986, el mascaró de proa del Partido Reformista aixecat per lluitar contra el PSOE en col·laboració amb liberals madrilenys com Antonio Garrigues Walker i altres antics companys de Trias Fargas en el Servicio de Estudios del Banco Urquijo els anys cinquanta i seixanta.

Roca fou la pedra a la sabata de Trias. I una de les més interessants aportacions de la biografia escrita per Amat és la reproducció de nombroses pàgines del dietari personal escrit per Trias en les que va prenent nota de les topades. Del joc ambigu de Pujol i de les travetes de Roca.

La seva venjança fou no callar, criticar. Dir públicament, per exemple, que l'aventura del Partido Reformista havia deixat Catalunya en les pitjors condicions per negociar amb Madrid des de 1931. Exercicis com aquest són els que dugueren Pujol a definir Trias el 1989, poc abans de la seva mort, com "honor i flagell" de Convergència.