Català? Mig ple, mig buit

El català és la 88a. llengua més parlada al món, just per sota del zulú i per davant del búlgar i el suec. És una bona metàfora de la seva situació actual, a un quart de segle de la Llei de Normalització Lingüística a Catalunya, el 18 d'abril de 1983. L'avenç del català ha estat inqüestionable, però la seva translació, presència i ús en la vida quotidiana és força més discutible. Els rètols externs, per exemple, són majoritàriament en català, com demana "almenys" la llei... sempre i quan siguin grans empreses o institucions; una altra cosa és la retolació interior; també varia i molt (segons la ubicació de l'establiment) el comportament dels dependents d'una mateixa cadena a l'hora d'atendre un client que se'ls hi adreça en català; no hi ha xifres exactes, però cap expert creu que superi el 4% el nombre de productes etiquetats en català...

Potser tot vingui ja de l'avui festejada primera normativa, qualificada ara "de normativa de plantejaments molt modestos", segons admet Lluís Jou, director general de Política Lingüística de la Generalitat entre 1996 i 2003. I això, malgrat que Aïna Moll, a qui li va tocar tirar la llei endavant, va buscar un consens que va aconseguir (la llei s'aprovà per la cambra catalana amb una sola abstenció). El preu, però, van ser quatre esborranys, en els quals es van anar perdent llençols a cada bugada. "El primer era molt radical, inspirant-se molt en el pla del Quebec; després va quedar tot molt vague; però el pecat original era al primer Estatut, que ja no deixava clar el model lingüístic a seguir", puntualitza el filòleg i doctor en Ciències Polítiques Albert Branchadell. "El coneixement de la llengua dels funcionaris va quedar fora, com d'altres temes tabú, però tot i així la llei va anar dues vegades al Tribunal Constitucional; va aconseguir un consens molt aparent, però fictici", creu Jou.

"Hi va haver cinisme i hipocresia latents perquè se sabia que era una llei exclusivament de drets, fet pel qual en el dia a dia es podria prescindir completament del català. Quan a la Llei de Política Lingüística del 1998 ja hi van aparèixer els deures de ciutadans i empreses, llavors van saltar com a feres des de dins i fora de Catalunya", descriu Joan Martí, president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

"Ni molt menys va ser el gran salt endavant previst", valora Bernat Joan (ERC), actual Secretari de Política Lingüística, departament ara adscrit a Vicepresidència. Si la del 98 és la llei encara avui vigent, té previst Joan preparar-ne una de més agosarada? "És pot anar molt més enllà jurídicament, però ara no tindríem prou suport per tirar-ho endavant al Parlament", apunta, tot admetent, sense dir-ho, que no comptaria amb el suport dels companys de tripartit en el Govern.

"Sap greu, però sí que podríem dir que aquella llei ha fet llufa", se sincera Jou. Es volia reforçar el paper del català a l'Administració de Justícia, una major presència del català en els mitjans de comunicació privats... "És evident que no s'ha aconseguit del tot, però és que a la llei tampoc hi havia ni una referència a Internet, ni a la població immigrada, fenomen llavors inimaginable".

Amb lleis més o menys encertades, ningú discuteix l'avenç en els coneixements del català aquests gairebé 26 anys (veure gràfic), com tampoc que el seu ús social no és proporcional a aquests índexs. "Són xifres positives en comprensió i parla, però no en lectura i escriptura, on són ridícules", les qualifica Querol. Al seu parer, "el problema està en un debat encara per encetar: si volem realment que la societat sigui bilingüe o no, que cada habitant domini les dues llengües i les pugui fer servir plenament; ara per ara, els únics bilingües són els catalans; quan es fan campanyes com les de voler escolaritzar els fills en castellà només s'està defensant poder ser monolingüe en castellà a Catalunya".

"Cal prendre's el tema de la competència lingüística de la gent seriosament, que en realitat no els passi als nanos com amb l'anglès: en principi, el saben però tenen problemes d'expressió i no s'hi llencen; i també cal ser seriosos en els drets lingüístics: si ens empara una llei és a tots i en tots els àmbits, com el de la justícia pels qui la vulguin en català o pel senyor de Manlleu que vol rebre la correspondència en castellà; això sí, el bilingüisme asimètric actual s'ha d'acabar", diu Branchadell.

L'estudiós col·loca l'administració de justícia, el cinema, el món de les relacions laborals i l'etiquetatge com els grans forats negres del català avui, on coincideixen la majoria del consultats. Querol hi afegeix els estudis de batxillerat: "Els nivells de castellanització són molt alts; tot el que es guanya a Primària es perd allà en no ser el català llengua vehicular". Així ho admet també el secretari de Política Lingüística de la Generalitat: "Hi ha un retrocés aquí que intentarem corregir amb Ensenyament", avança, en una mostra de la seva voluntat interdepartamental. "La política lingüística no pot ser un gueto: no vull que sigui percebut com un tema de política cultural sinó de l'àmbit social, d'igualtat d'oportunitats".

En tot cas, si el català té el plus de ser considerada llengua de prestigi associada a millora d'estatus, per què la deixen els joves? "Tinc embastada una teoria -exposa Branchadell-: l'ús del català com a llengua vehicular als cursos inferiors reforça la ideologia lingüística contrària al mateix català; és a dir, per saturació es produeix un efecte rebot, provocant que els joves se'n vagin a buscar el castellà com a llengua guai i de llibertat".

Jou hi afegeix també la mancança d'oferta en català en el camp de l'oci (devedés, telefonia mòbil...) que Branchadell vincula molt al sector jove. "A partir dels 14 anys, hi ha un tall i un decreixement de l'oferta, per la qual cosa hi ha la ineficàcia de l'administració, però també del mercat i poca exigència del consumidor".

En molts casos, però, si no hi ha deserció de la llengua sí hi ha una evident pèrdua de qualitat del català emprat, que Martí qualifica de "deixadesa": "El prestigi objectiu del català és atacat, per una banda, pel prejudici de què amb la globalització no té sentit conèixer una llengua petita, reflexió que no es fa del castellà en relació amb l'anglès o el xinès, per exemple; d'altra banda, hi ha un autoodi brutal: parlar molt bé el català queda com antic; així es perden paraules com àdhuc, revolt, escaient, ambdós, vorera... per considerar-les formes estranyes, el que no es pensa amb sendos o cuyos. El provincianisme és evident". A aquest fet, Martí hi afegeix la invasió dels barbarismes, el que el fa conclure: "Cada cop el català és més servil al castellà, la llengua es dialectalitza".

Menys alarmista és Branchadell: "El procés de degradació és controlable; en tot cas, dubto que el català actual sigui superior al del caòtic segle XIX, ni que els problemes de sintaxi o de lèxic siguin diferents dels que pateixen avui altres llengües".

Hi ha alguna queixa, però, per l'actitud dels mitjans de comunicació audiovisuals en aquest procés d'empobriment: "Le seves pràctiques hi ajuden ben poc", creu Miquel Strubell, de la Plataforma per la Llengua, que es mostra partidari de sancionar aquells que no compleixin la normativa: "Les lleis es fan perquè es compleixin, sense sanció queden només en un recull d'intencions". Per Martí, "cal evitar conflictes socials, però tampoc podem suïcidar-nos; en molts moments, ens hem acollonit per no res i això ho saben els hostils al català". Des del Govern es mostren més conciliadors: "S'ha d'anar alerta amb les multes: volem fer-nos amb una majoria social per mètodes que no siguin la coacció", proposa Joan, que desvia l'acció sancionadora a cada conselleria i, en canvi, es mostra més dur amb els catalanoparlants que abandonen la seva tasca de dirigir-se en català als immigrants, gairebé un milió de nouvinguts en 10 anys. "D'aquí la tesi de la darrera campanya publicitària: els catalanoparlants també hi tenen una responsabilitat", diu Joan. "S'equivoquen: la clau ha de ser que els altres aprenguin el català. Hom ha de ser competent en català; és ridícul, a sobre, que es culpabilitzi els catalanoparlants", defensa Querol.

Un altre enemic són la majors -nord-americanes i espanyoles- del món del cinema, com bé sap Jou. El llavors conseller de Cultura Joan Maria Pujals i ell mateix hi van xocar: "No volien ni parlar-ne. En qualsevol cas, van fallar moltes coses: l'excés de rigidesa del conseller, la falta d'això mateix del president Pujol i una partida pressupostària digna: amb 90 milions de pessetes no es podia anar enlloc". Creu Joan que llavors es va fer servir un mètode equivocat: "S'hi va anar amb una llei ja feta i ara s'hi ha parlat abans i saben què vindrà... i que també és un negoci rendible".

En qualsevol cas, Branchadell creu que "el català té una clàusula de seguretat en el seu avenç social per qüestió de prestigi, que no es dóna a la resta de territoris de parla catalana". Queral ho ratifica amb dades: "Ja tenim un 11,4% de famílies on els dos cònjuges són castellanoparlants que transmeten el català al seus fills". O sigui, mig buit o mig ple.