La pàtria del que dubta

Laberints

Ramon Espelt

Laertes

298 pàgines. 19,50 euros

Tot i que la mentalitat il·lustrada ens porta a cercar evidències intel·lectuals o pràctiques ben definides com a constants universals, el que en realitat sol estar present en totes les èpoques i totes les cultures és el reconeixement del caràcter enigmàtic de l'existència humana. I la presència dels laberints en totes les societats en seria, al respecte, una bona il·lustració.

Ramon Espelt (Gironella, 1953) ens ofereix en aquest llibre una excel·lent introducció al món dels laberints, per a la qual cosa és obvi que li ha estat molt útil la seva formació matemàtica. I encara que manifesti que el text "té una intenció molt més descriptiva i exploratòria que teòrica", és inevitable que una temàtica com aquesta generi contínuament línies de reflexió. Amb tot, cal subratllar que un dels mèrits del tex és el de contenir la temptació de perdre's en disquisicions cada vegada més rebuscades (amb l'excusa que la complexitat de l'objecte d'anàlisi hi predisposa), i intentar reproduir amb rigor les distintes dades històriques o creacions culturals associades al món dels laberints. Un rigor que porta l'autor a recordar les distintes maneres de classificar els laberints, com la d'Umberto Eco, que ha esdevingut cèlebre. Segons l'autor d'El nom de la rosa, hi hauria tres tipus de laberint. En el "laberint clàssic" només hi ha un recorregut possible, per més entortolligat que sigui, i el perill no és, per tant, perdre's sinó ensopegar amb un monstre o ésser terrible al final del camí. En el "laberint manierista", d'una altra banda, hi ha una sortida o escapatòria, però costa de trobar-la perquè és ple de bifurcacions en què hom es pot extraviar si no tria l'opció correcta. I pel que fa al laberint en forma de xarxa o "rizomàtic", és aquell sense centre ni perifèria, i on no es disposa de referències clares per saber si s'avança o retrocedeix -tal com sol passar en l'espai físic dels grans centres comercials o en l'espai virtual d'Internet. El mateix rigor també porta Espelt a realitzar un recorregut històric per les distintes manifestacions del laberint, començant pel més famós de l'antiguitat, el laberint de Creta (que es podria considerar, per cert, una mena de capital de la complexitat intel·lectual, tenint en compte que allí és on també es va formular la cèlebre paradoxa d'Epimènides).

I en relació a les formes laberíntiques en la cultura contemporània, sense deixar d'al·ludir als referents literaris inevitables de Borges o Kafka, on més s'entreté Espelt a resseguir-les és en el món cinematogràfic. Així, l'obra sencera de directors com Orson Welles, Fritz Lang, Alain Resnais o Michelangelo Antonioni, estaria marcada pels laberints. I pel que fa a escenes o escenaris emblemàtics, els exemples són innombrables: des de la sala de miralls de La dama de Shangai, fins al laberint d'El resplendor, tot passant per la persecució a les clavegueres d'El tercer home. Realment dóna molt de si la noció de laberint, que Walter Benjamin va definir com "la pàtria del que dubta". I per adonar-nos de com en són de decisives les formes laberíntiques a la nostra vida, només cal fixar-se en la forma de les nostres empremtes dactilars o del nostre cervell.