Campus o ciutat?

El passat 12 de febrer l'Ajuntament de Barcelona va atorgar el premi Ciutat de Barcelona 2008 a l'Illa de Ca l'Aranyó, que acull el campus de la Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, al districte 22@. Resulta interessant la coincidència, ja que una part important de les intervencions arquitectòniques d'aquest districte han apostat per l'autonomia de les edificacions dins el perímetre de les illes Cerdà. Podríem dir que, mentre que al centre de la ciutat l'edificació es confon amb l'illa mateixa i els edificis es dissolen en el conjunt, aquí les illes allotgen edificis independents, donant lloc sovint a una arquitectura més decantada cap al campus que no pas urbana.

El jurat del premi ha valorat "la bona articulació de diversos edificis i usos, construint la complexitat urbana amb un treball coral que suma positivament diverses actuacions". Un treball coral hauria de significar que el conjunt, arquitectònicament parlant, tingués un valor superior al de cadascun dels edificis per separat. Els cors, les unions o les organitzacions es fan perquè el valor del conjunt sigui superior al de la suma de cadascuna de les parts. No crec que aquest sigui el cas que ens ocupa. És clar que es pot dir que un conjunt com aquest és per força heterogeni, però tot i així podria formar una unitat superior, s'hauria de reconèixer un argument. Podríem recórrer a comparar-ho amb un llibre de contes. Fa temps vaig sentir dir a un jove escriptor que un bon llibre de contes és com una novel·la en la qual els personatges no es coneixen; contràriament, seria un llibre amb contes. En aquest cas es podria dir que Ca l'Aranyó és una illa amb edificis.

Resulta innegable el valor de l'edifici-torre de Mediapro, sobre la Diagonal, però no està clar el dels altres edificis, ni el de l'illa. De fet, des de la Diagonal no existeix "relació" de cap mena entre el conjunt. Per exemple, l'edifici Mediapro, que quedarà ocult parcialment quan acabin l'edifici de RBA al seu costat (serà part del premi?), forma una porta sobre el carrer Bolívia i immediatament fa evident una barreja entre la ciutat i l'arquitectura, s'hi relaciona, es palpa que l'edifici comença a la vorera. Però la resta d'edificis no tenen més relació amb aquest que el pur veïnatge i amb la ciutat per raons òbvies. A l'interior d'aquesta illa un element rescatat de l'enderroc, com és la xemeneia d'aquest antic vapor, ha acabat adquirint un aspecte metafísic i monumental en aparèixer emmarcada per un dels edificis. L'immoble que l'emmarca, de deu plantes d'alçada, utilitza un recurs freqüent en la recent arquitectura pública a Catalunya: dividir el volum edificat en dues meitats i unir-les amb ponts o passeres sota un mateix sostre. Aquí el recurs, sobretot al costat de l'edifici Mediapro, resulta encarcarat i sense matisos. Els edificis històrics rescatats, dues boniques naus de maó vist, eren el punt de partida però han acabat fossilitzades o museïtzades, si això es pot dir, i una mica tunejades. Per què cap dels edificis ha imitat les seves cobertes a dues aigües? N'hi ha prou amb donar una ullada al proper conjunt de Can Jaumandreu per veure com es pot treballar sobre una illa del 22@ quan existeix una preexistència industrial i aconseguir un resultat esplèndid amb maons, finestres i la repetició dels brancals.

Sempre he pensat que els projectes que han abordat l'ordenació de les illes d'aquest districte barceloní, posant en valor els seus interiors en un context determinat pels vestigis industrials, la geometria dels xamfrans i els nous usos, haurien d'haver revisat el vell conjunt londinenc The Economist (1959-1964) dels desapareguts arquitectes britànics Alison i Peter Smithson. El conjunt de Ca l'Aranyó podia haver pres nota de la subtilesa de l'escenografia urbana aconseguida en el conjunt londinenc, apropiant-se de les preexistències i afegint-hi elements, combinant alçades, dilatant els espais entre les torres amb porxades i xamfrans i repetint amb variacions un mateix mòdul constructiu i no gràfic i pixel·lat com aquí. The Economist és més una City que un Campus; potser un dels millors exponents del que succeeix quan es dissenya no tan pensant en els edificis sinó -i això és molt important- en el que passa entre ells. Això és dissenyar pensant en la ciutat, la resta és fer campus.