Per la xemeneia

El punt del mono teològic (Thelonius Monk) és l'espurna que ha fet encendre el foc: un toc de piano molt àgil i enginyós i que sembla i és elemental i directe i en canvi de fàcil o de barat no en té res: rient, rient, alta filosofia.

De branquetes fines que de seguida agafen hi he posat els meus dubtes constants pel que toca als fonaments de mi mateix i sobretot pel que fa als fonaments del món o dels mons, i no pas en el sentit del perpetu pesat premiós preguntaire raonador, sinó els dubtes que vénen de sentiments fondos, patits i presents i que són els de preguntar-se com pot ser que, essent el món tal com William Blake diu, hagi de funcionar com si fos tal com el volen i veuen, enganyats, els seus enemics. Perquè de fet el món és anònim (sense signatura), va sense amo (sense escriptura de propietat) i no se li gasten les piles (va sol, i el petroli se'l guarda ben amagat a les profunditats del disc dur perquè conté memòries que algun dia potser haurà de consultar o de fer servir). Qui es qüestiona a si mateix es preocupa pel món, diu el poeta Patchen.

Una mica més de branca: al poble de Montuïri hi ha un cafè que es diu Na Poeta, així mateix, amb el 'na' que indica inequívocament que es tracta d'un nom propi de persona, com si es digués Na Francisca, Na Quitèria o Na Modesta, que és ben diferent de si li haguessin posat La poeta com si fos La pagesa, La modesta o L'encantada.

I un bon tió. El tronc de l'arbre elemental és el caos, ho diu Llull. El caos, com l'anarquia i l'acràcia, només té connotació negativa en el llenguatge periodístic, que a malgrat d'haver-se convertit en part constituent del llenguatge corrent dominant, la setmana que ve ja no tindrà la més mínima importància o transcendència humana. El caos en sentit periodístic és una situació amb més lladres que policies i en qualsevol moment et poden robar la cartera o trencar la cara. A un nivell una miqueta més fi, el caos és la convivència en competència d'un fotimer d'ordres diferents, dels quals molts són incompatibles. En veritat el caos és l'estat sense cap ordre, que vol dir que tots els elements hi són iguals i hi valen igual. Robar no hi té sentit ni se'n sent necessitat. És un estat de la matèria, el seu tronc. Nosaltres, el nostre món, som el fruit, d'aquest arbre elemental. I ja ens ve de les branques, el prendre i el donar. Mon nom és: ma fam: sé mon nom. Per dir-ho palindròmicament. La fam, als orígens del coneixement.

Nota: el caos no és cap cosa estranya i el veiem cada dia. Un exemple: en el camí que va de l'ou en sa closca fins a la truita al seu plat, en un moment donat s'hi passa, pel caos.

Llavors s'alcen les flames. S'engega la màquina de pensar més antiga: de pensar i de somiar desperts. Davant la seva dansa boja, els amors escolten silenciosos com crepita. Tornen a aparèixer aquells dubtes del principi, però ara són idees, són imatges, i s'arrapen a les flames i ballen una estona, i acaben esvaint-se xemeneia amunt. I en vénen més. Fum. Fum. Fum. Diu la cançó. Però la cançó ho diu sense punts i pràcticament sense comes, fum fum fum.

I en acabat ho acompanyem amb unes gotes d'anís del Monk.