Eivissa inesperada

La primera vegada que vaig anar a Eivissa, ara deu fer trenta anys, hi havia una dona ja gran, tota de negre amb faldes llargues fins a terra, amb mocador al cap i un gran barret de palla, que collia ametles amb una canya prop de l'aeroport, sense fer cas dels avions que li passaven molt baixos per damunt, sense dignar-se a alçar els ulls al soroll dels motors. Era una imatge de resistència i de perduració, d'un temps immutable al costat d'un temps accelerat. I en una conferència que vaig donar en un petit local, amb poca gent, hi havia un senyor en primera fila que m'escoltava atentament parlar sobre cultura catalana, i que em van dir que era l'home més important de l'illa, Abel Matutes de nom.

Després, acumulant imatges tòpiques sobre turisme massiu, imatges sobre discoteques famoses, sobre alcohol i festes boges, i alguns altres components que em resultaven dissuasoris, he tardat massa temps a tornar-hi. Fins fa poques setmanes, per parlar davant d'un públic atent i abundant. No hi havia, escoltant-me, cap membre de la família Matutes: no sé si encara són tan importants. No hi havia cap dona de negre collint ametles sota els avions. Però tampoc hi havia motius per al meu recel de tants anys, ni per a retardar tant la tornada.

Els tòpics són els tòpics, vaig concloure després de recórrer amb calma la ciutat i l'illa, però Eivissa és Eivissa. Un petit món ple de verdor i de pins, de valls delicioses amagades i quietes, de belleses insòlites, de marges de pedra que es conserven intactes, de pobles tan petits que no són pobles, d'esglesietes polides i pulcres amb porxes amables. És cert que a la ciutat, i a Sant Antoni, i no tant a Santa Eulària, la lletjor d'un urbanisme miserable ha fet estralls, i que a l'estiu deuen ser llocs insuportables. Però la resta de l'any, i la resta de l'illa, conserven una bellesa intacta, de camps i de quietud. Una bellesa per a mi inesperada, feta de molta verdor tardoral, de casetes blanques, de pulcritud, de calma, d'una cultura depurada, afinada amb el temps i que els nous temps no han arribat a destruir. Aturar-se a Sant Miquel de Balansat i després baixar al port entre boscos de pins, tornar a Sant Llorenç de Balàfia, a Sant Joan de Labritja, a Santa Gertrudis, quina delícia inacabable.

I quina enveja, des del meu País Valencià de paisatges tan uniformement destrossats, comprovar que la major part de la costa d'Eivissa preserva l'esplendor primigènia: contemplar de matí cala Vedella, cala d'Hort, o de vesprada les cales i puntes del nord, em feia sentir una felicitat antiga d'home que s'ha criat prop de la mar. Comprenc que tants eivissencs, a pesar d'invasions i de petits o grans desastres, conserven un sentiment de beatitud, de plenitud. Comprenc que l'illa siga, malgrat tot, un petit món feliç.