Gestos d'arquitectura contra l'acumulació

L'arquitecte Jorn Utzon -tot just mort dissabte passat-, que irradià des de la discreció i les seves dues obres domèstiques senyeres, va dir que a Balears i arreu "s'ha construït més en 40 anys que en tota la història". El paisatge urbà, rural o marítim que queda després d'una absurda acumulació d'edificis que portà el creixement pel turisme -i l'onada purament residencial fins ahir mateix- marca els espais amb obstacles on s'han de moure i expressar els arquitectes del segle XXI.

Esdevenen certs gestos d'estil contemporani contra la inèrcia i un esforç per la recuperació d'àmbits i edificis dels barris antics de Palma, Maó i Eivissa, com la reforma de les murades de Palma, d'Elías Torres-Martínez Lapeña, que s'acabarà amb un nou tram, i el Museu Es Baluard de Palma, dels García-Ruiz-Sánchez Cantalejo-Tomás (SCT). També l'impuls públic duu mà nova als conceptes i volums dels centres sanitaris, educatius i teatrals i als blocs d'HPO. El Parc BIT, a foravila, pensat per Richard Rogers, marca un punt de contemporaneïtat amb les naus postindustrials.

"A finals dels 70-80, a l'espai rural arribà la plaga de les segones residències"

Moranta: "Al clima illenc, l'arquitectura és d'ombra: es tanca a l'exterior"

"Ara, el paisatge arquitectònic reclama rehabilitació integral", diuen Duch i Pizàdiu

Forteza vol "el procés creatiu que no se força, sinó que flueix i s'acopla a l'entorn"

Palmer reclama una planificació urbanística amb equips independents

Alguns xalets, més que integrar-se en el paisatge, cerquen gairebé passar desapercebuts ara que ja no es poden penjar de la mar i dels capcuruculls de les muntanyes. D'altra banda, a l'eixample de la Ciutat es demostra que els edificis plurifamiliars, d'oficines i els centres públics -d'Antoni Forteza, SCT, Vicenç Mulet, Duch-Pizá, S. Roig, entre d'altres- no han de ser sempre impersonals i lletjos.

Creix l'ambiciós Palau de Congressos de Patxi Mangado a la façana marítima de Palma i a prop seu s'enllesteix el parc de Bombers de Gabriel Palmer, dues propostes de pes de la modernitat. Al cor de Palma hi ha una dolorosa absència: l'esbucat Parc de les Estacions de Carme Pinós, ara una arcaica gàbia tancada, però Menorca s'ha premiat tota ella gràcies al seu pla territorial proteccionista.

Poca cosa mostradora dels 2.000 hotels -un Corderch i un Sáenz de Oiza- del boom del 60 que devorà el territori: a vorera de mar (pel turisme) i als afores de les ciutats (per la immigració). I, ja a finals dels anys 70-80, quan l'agricultura perdé el combat, a l'espai rural arribà la plaga de les segones residències: casitas de aperos, presumptuoses d'un suposat estilo mallorquín.

Carme Pinós diu que la gent "vol balustrades a casa, com si fos una casa com la que tenia el seu avi, amb balustrada. Per què és bona l'arquitectura mallorquina d'Utzon? Doncs segurament perquè no té cap d'aquests problemes. La majoria de les cases eren senzilles i les úniques que tenien balustrades eren les dels senyors".

Les mítiques cases pròpies d'Utzon, a Porto Petro dels 70: Can Lis, com un veler petrificat sobre les roques, i Can Feliç, a Felanitx, del 94, amb grans vidrieres i dues portes, de parets de marès, que definia com "una casa de sempre" per notar el canvi de les estacions. Li feia gràcia a Utzon que alguns excursionistes vessin una "casa que no estava acabada", ja que ell considerava que sempre l'arquitectura pot ser "alguna cosa sense acabar", amb els murs nus.

Un autor lligat a Utzon, Rafael Moneo, té una empremta fonda. Moneo, seguidor de Josep Lluís Sert, féu al 1990 la Fundació Miró de Palma devora l'estudi Sert del 68, amb la clara intenció d'ocultar les horroroses edificacions de l'entorn ja turístic. En la reforma de la finca de Son Forteza d'Alaró per a la Fundació Camper, de 2004, Moneo conserva intactes les cases dels senyors i dels amos i fa de la possessió seu social d'una moderna empresa industrial.

Una ruta per les curiositats i joies ha de recordar dos exotismes novells: l'edifici Libeskind, al marasme del Port d'Andratx, i el xalet particular, blavet sobre la costa, de Josep Lluís Mateo a Sa Colònia d'Artà. Un edifici nou important és d'un altre dels nobels d'arquitectura. És el xalet de l'arquitecte Álvaro Siza, premi Pritzker 1992 -com Utzon i Moneo-, construït a Formentor per a Llorenç Fluxà de Camper: una casa de 560 metres quadrats amb tres cossos que miren al mar i una coberta verda. El director d'obra fou l'arquitecte Rafael Moranta, crític amb l'arquitectura actual, per a la qual demana sobretot "seny, austeritat, senzillesa i mesura", davant "la necessitat de demostrar. L'originalitat no pot perdre el sentit de què compartim la natura, l'entorn".

"La bona arquitectura -diu Moranta- ha de passar per les mans d'un bon picapedrer. Si aquest és millor constructor que l'arquitecte és fàcil que el resultat sigui el que cercam. Al clima illenc, l'arquitectura és d'ombra: es tanca a l'exterior i quan s'obri ho fa amb viseres. No podem deixar grans obertures al sol, per després engegar els aires condicionats". Reduir la despesa i materials artesans autòctons, com Antoni Alomar, Elias Torres o Jorn Utzon reivindicant "la filosofia de les sopes mallorquines: amb no-res fer un bon plat".

Els eixamples són caramulls despersonalitzats, a Eivissa, Maó o Palma. Hi ha punts per mirar, com les vivendes plurifamiliars construïdes pel premi Ciutat de Palma, Antoni Forteza, a la carretera de Valldemossa -a prop de la Vía de Cintura i el Conservatori de Coll-Leclerc-, amb cinc plantes a un cap de cantó amb plegaments donen la impressió de ser una sola façana. Per Forteza, no es va saber compaginar la indústria turística que va enriquir la societat amb el desenvolupament cultural, almenys a l'àmbit de l'arquitectura, que "és el reflex visual de la societat i, en el cas de les Balears, la imatge és tan important que hauria de tenir una rellevància major".

M. José Duch i Xisco Pizà, que han fet col·legis, xalets -com un referent el de Cala Moragues- i el redisseny d'àmbits urbans i centres culturals, pensen que "arrosseguem un llarg període on tant l'interès de la societat envers l'arquitectura com la resposta dels professionals, en general, ha tingut molt baix nivell. L'aportació de la segona meitat del segle XX ha estat destructiva i avui tenim un paisatge arquitectònic que reclama una rehabilitació integral".

Gabriel Palmer, que fa el nou parc de bombers de Palma, just devora una façana de cotxes -la via de cintura-, creu que a la darrera dècada s'ha avançat i s'ha perdut la por a proposar alternatives als esquemes tradicionals de la mal anomenada arquitectura mallorquina, folkloritzada, evitant els estereotips. "Emperò estam molt retardats, posem per cas, de les avantguardes centreuropees". Reclama Palmer respecte "per al fet arquitectònic per part de promotors i administracions i la formació d'equips de tècnics independents per a dissenyar l'urbanisme del futur".

Vicenç Mulet ha fet espais industrials, el centre social del barri del Jonquet, cases i projectes domòtics, com l' Espai Algaida. És crític davant "unes illes del Mediterrani amb gran valor paisatgístic, una economia de subsistència i una burgesia poc formada sotmesa durant els darrers 50 anys a una forta pressió especulativa pel turisme". Què queda? sobretot si se suma el neofloklorisme com a llenguatge arquitectònic escollit per la majoria d'aquesta societat enriquida en detriment del promulgat per arquitectes com Casas, Juncosa, Garau, també Sainz de Oiza, Utzon o Domènec i Montaner.

Emperò a l'arquitectura contemporània illenca ¿es pot parlar d'escoles o corrents? Antoni Forteza "no parlaria d'estils o corrents", sí que a Eivissa i Menorca, per ser menors, "s'ha pogut interpretar millor l'arquitectura a través d'una anàlisi del paisatge i una conseqüent i natural evolució de l'arquitectura tradicional". Menta Josep Lluís Sert i Erwin Broner i vindica "la recerca de l'expressió arquitectònica en relació amb el medi, el lloc i els mitjans tècnics és el que hauria de significar l'estil de cada lloc" .

Forteza vol el "procés creatiu que no se força, sinó que flueix acoplant-se a l'entorn. En néixer el projecte el dibuix té una importància clau, com la paraula a la poesia. M'interessen els plantejaments conceptuals i abstractes de l'arquitectura, els que obren nous camins, però que sempre estableixen un diàleg constant amb l'entorn". Ell féu un bloc de vivendes, una torre ajaguda, a l'Amanecer de Palma, i un metàl·lic centre cívic amb pista esportiva a un carreret de l'Eixample.

Per Mulet no hi ha un corrent intel·lectual arquitectònic, sinó "operacions de màrqueting personals o empresarials que utilitzen l'arquitectura per manifestar el seu estatus social i econòmic". L'arquitectura mediàtica i gestual enfront de la respectuosa amb el context. "No me preocupen Moneo, Gehry o Foster, sinó els que els intenten imitar". Mulet sent "la necessitat d'alliberar-me d'influències d'escoles per a desenvolupar un llenguatge arquitectònic propi".

Duch i Pizà no són dels estils. "Al segle XX l'arquitectura es recolzava en un discurs amb un substrat ideològic, de tipus social, compartit als àmbits de la cultura. Ara, amb l'absència de discurs i la gran importància que té la imatge a la cultura actual, sovint hi ha una certa superficialitat, on la forma espectacular prima per sobre del contingut, la funció i la relació amb l'entorn físic i social". Volen fugir del predomini exclusiu de la forma, valorant més la integració i vinculació a l'entorn i l'estructura urbana i social; els sistemes constructius que, sense renunciar a la modernitat, tinguin relació amb la manera de construir del lloc. "Els escenaris de relació entre els usuaris, com llocs que garanteixin la privacitat i l'aïllament, l'estalvi energètic, aprofitar el clima, meditant els espais exteriors i els interiors, la llum natural i les marcades ombres acabaran de definir allò que fem".

Palmer, que ha fet blocs i espais públics, té una altra perspectiva: "Hi ha múltiples corrents i estils en funció de les diverses escoles de formació, fils conductors, en morfologies i resultats minimalistes". Ara es tendeix a acceptar allò orgànic com a possible enfront de les formes rectes.

El discurs creu que hauria de ser "breu i concís: anàlisi intensa dels límits i escales de cada població, planificació urbanística amb equips independents, sensibilitat amb l'entorn, estalvis energètics" i "facilitar la implantació de les avantguardes, sense menysprear els treballs dels tècnics, respectant els seus criteris".

Rafael Moranta concreta: "els edificis no es col·loquen a un lloc, sinó que creixen. El sistema de creixement determinarà tant el cost de l'obra com la seva estètica final. L'arquitectura és un senzill sistema d'erosió: és el trasllat d'uns escollits materials a un escollit lloc. Si no podem triar-los bé seria millor que fossin altres agents naturals els encarregats d'erosionar el paisatge".