La moda fa història

Els historiadors del futur observaran, potser amb sorpresa, com al llarg de la Transició democràtica, Catalunya i la seva capital, Barcelona, van perdre tradicions i influències culturals, no poques construïdes amb el propòsit de què aprenguéssim del nostre propi passat.Si aquests historiadors estudien l'evolució de la indústria tèxtil i la de la moda trobaran un formidable exemple de com les circumstàncies generals, per una banda, i la falta de visió dels líders i responsables empresarials catalans al llarg d'aquesta etapa, per l'altra, van desaprofitar, una rere l'altra, les oportunitats que la nova època -a partir dels anys vuitanta- els hi oferia.

Potser se sorprendran llavors de com una política cultural entestada en la reafirmació d'una identitat autòctona va oblidar el que tèxtil i la creació de moda havien aportat a la imatge de la Catalunya moderna.

La revolució de la confecció als anys vuitanta va ser mal digerida per la indústria catalana

Barcelona ha cedit a Madrid l'intent de marcar el gust estètic i el lideratge de la moda

Per què no hi va haver a Catalunya una empresa com Inditex en el moment adequat?

Les excepcions a la poca presència internacional són Antonio Miró, Mango o Custo

El tancament, el 2008, del petit però magnífic, encara que descuidat, Museu Tèxtil i de la Indumentària que albergava, entre altres, la col·lecció Rocamora, per part de les autoritats municipals rematava aquesta tasca d'oblit permanent d'una part de la sensibilitat i del patrimoni català com a llegat a les noves generacions.

Aquest tancament es produïa després que les autoritats autonòmiques, desbordades pels canvis a la indústria tèxtil que a penes, llevat d'excepcions notables, va encertar a orientar la producció de moda d'acord amb les exigències dels nous mercats globals, es desentenien dels diversos salons de moda -anomenats Gaudí i Barcelona Fashion Week en els darrers temps- que havien continuat la idea -una antiga realitat sobre la qual parlaré tot seguit- de què Barcelona era la capital de la moda a Espanya.

Naturalment, Madrid, que s'havia preparat a consciència des dels anys vuitanta, va prendre el relleu ràpidament: no només amb els seus molt publicitats salons/fires de moda -anomenats Cibeles fins aquest any, en què s'han volgut internacionalitzar amb el nom de Madrid Fashion Week- sinó que, l'any 2004 va crear un important Museo del Traje -amb més de 150.00 visitants anuals, tot i trobar-se en un lloc de difícil accés-, amb un cost que va superar els 3.000 milions de les antigues pessetes i amb un pressupost (2007) que supera l'1.250.000 euros.

Importants donacions fan avui del museu madrileny un referent obligat, malgrat no ser en absolut una prioritat de l'actual Ministeri de Cultura, que el va dotar inicialment.

La comparació amb Madrid no és, en aquest cas, fruit de l'eterna mania de buscar fantasmes entre centre i perifèria. Resulta certament notable que, en aquest moment de 2008, Barcelona, lloc d'antiquíssima tradició tèxtil i de sensibilitat per a la moda i la cultura artística en general, hagi cedit a la capital d'Espanya tota la iniciativa en el lideratge de la moda i, amb ella, de l'intent de marcar el gust estètic que ha acompanyat sempre la història del vestit. La futura ubicació del Museu Tèxtil i de la Indumentària en el nou Museu del Disseny -que unirà la moda amb l'arquitectura, el producte industrial i la comunicació visual- en data tan llunyana i incerta com el 2012, no per ben intencionada és una proposta més que discutible per al llegat històric que està en joc.

Anem a pams. Barcelona i Catalunya no són un lloc qualsevol en la tradició tèxtil: des del 1308 es té notícia d'ordenances referides al tèxtil de llana, precedent espanyol en el que marcarà part de la diferència catalana a partir dels inicis del segle XIX. La industrialització, de la qual Catalunya va ser pionera i representant quasi en règim de monopoli de la nova cultura econòmica i social, comença aquí amb la indústria tèxtil. El 1833, quan a Olot i en altres llocs de Catalunya ja existien telers mecanitzats, es data la primera màquina de vapor utilitzada en el tèxtil català, amb considerable retard -habitual constant històrica, però que serveix per confirmar que tals invents s'introduïen a Espanya por la via catalana- respecte de la data de 1785, en què l'esmentada màquina es va usar per primera vegada, per una família de fabricants anomenada Robinson, entre els tèxtils anglesos.

El segle XIX és el gran segle de la maquinària tèxtil i de l'expansió social de la moda de la mà de la nova burgesia europea.

Catalunya es va convertir en aquest temps no només en la "fàbrica d'Espanya", sinó també, i sobretot, en la introductora de tota classe de novetats tècniques, comercials i estètiques lligades al vestit. Els fabricants i els burgesos catalans de finals del XIX s'obririen a Europa i al món a la recerca de novetats per al producte emblemàtic de l'època: el tèxtil i, amb ell, la moda, tant femenina com masculina. Des de 1858 París enarbora el símbol de l'Alta Costura, d'acord amb la proposta de Charles Frederick Worth, mentre Londres acull un dandysme de convencions tan complicades i exquisides com les de l'Alta Costura.

A Barcelona es mirava cap a aquests dos focus europeus amb devoció i es divulgaven els seus gustos, idees i propostes: comencen els primers col·leccionistes de moda, com Francesc Martorell, que el 1883 dóna a la ciutat la seva col·lecció. Sastres i modistes rebien les revistes de moda franceses i angleses i no van tardar a comprar allà les glasilles -o patrons- de la indumentària de les nostres elits. Aquestes elits, tan innovadores en moltes coses, van resultar incapaces de detectar talents com el de Mariano Fortuny (1871-1949), que va revolucionar la més selecta moda europea de principis del segle XX amb els seus tèxtils i vestits femenins. El millor del tèxtil i moda -aquesta era la norma que va imperar a Catalunya i, a través d'ella a Espanya al menys fins a la dècada dels vuitanta del segle XX- venia de fora. Va ser París la que va acollir Balenciaga, Paco Rabanne, Antonio Castillo i la que va proposar a Manuel Pertegaz -que va preferir quedar-se a Barcelona- instal·lar-se a la capital francesa.

Aquest esperit va seguir viu durant el franquisme, en què no només els tèxtils catalans tenien a Espanya el seu gran mercat, sinó que firmes de moda catalana com Pedro Rodríguez i el mateix Pertegaz marcaven l'elegància femenina. A Barcelona es va celebrar durant anys un important Saló de l'Alta Costura i el Saló de la Moda Espanyola on, a més dels emblemàtics creadors esmentats, desfilaven firmes com Asunción Bastida, El Dique Flotante, Santa Eulalia (fundada el 1843), Carmen Mir o Rosser.

Als anys seixanta es va crear a Barcelona l'Institut Espanyol de la Moda, destinat a orientar la nova indústria de la confecció que maldava per fer-se un lloc. Des d'aquest Institut es va preparar la primera col·lecció de Moda Espanyola de confecció -anomenada Moda del Sol i dirigida pel dissenyador Josep María Fillol- que es va presentar el 1962 a l'ambaixada espanyola de París, on hi havia d'ambaixador José María de Areilza.

Els nous creadors catalans, com Antonio Miró, Josep Ferrer o Andrés Andreu, van fer una hàbil transició a la confecció -pret à pôrter- de qualitat, mentre la ciutat es convertia en un important centre del disseny de tot tipus i la moda es transformava en el producte més característic de la societat de consum.

La revolució de la confecció que va suposar una democratització de la moda i la seva conversió en producte de consum va ser mal digerida per una Espanya en trànsit i per la indústria catalana. El 1985, el govern socialista de Felipe González va arbitrar ajudes -18.000 milions de pessetes i la marca Moda España- per descobrir talents en el món del disseny, era la primera vegada que l'administració reconeixia la importància del disseny autòcton. En aquesta època, a Barcelona funcionaven diverses i prestigioses escoles de disseny de moda que fomentaven vocacions a doll: la moda era cosa de joves. El talent creatiu sempre havia existit, però la voluntat emprenedora en el món del tèxtil català, viciada per anys de proteccionisme còmode, rebia, l'any 1986, amb l'entrada d'Espanya a la Comunitat Europea, un cop definitiu: l'ampli mercat espanyol de moda va fer el que havia après de les seves elits, mirar-se en la moda forània. Això no va impedir el naixement de fenòmens excepcionals com el d'Inditex, de la mà d'Amancio Ortega, que arribarien -ja en el segle XXI- a liderar la indústria de la confecció mundial. Per què no hi va haver un Inditex català en el moment adequat? La resposta la tenen els molts dissenyadors catalans que han hagut de buscar el reconeixement del seu talent fora de Catalunya.

La incapacitat de la indústria tèxtil catalana -llevat d'excepcions notables com avui poden ser Antonio Miró, Mango o Custo Barcelona- per aprofitar la disponibilitat dels mercats internacionals i adaptar-se a noves formes de producció i comercialització al segle XXI està, segurament, relacionada amb aquesta falta d'atenció dels nostres representants democràtics autòctons i locals cap a les escasses institucions que s'han mantingut com a testimoni -tal que el desgraciat i magnífic Museu- d'una interessant evolució històrica que parla de nosaltres mateixos, les nostres virtuts i defectes. Que això succeeixi en el moment en què la moda és una icona de l'estètica mundialitzada i un enorme negoci global no deixa de ser tan paradoxal com alliçonador.