L'imperi de la catarsi

L'amenaça de la torre. Com Al-Qaida va preparar l'11-S

Lawrence Wright

Mina 610 pàgines. 25 euros

Comencem pel final. En tancar aquest llibre un es torna a preguntar per què gairebé no existeixen obres així al nostre país. Amb el cabàs de tragèdies que hem viscut -que vivim- no sabem donar-los-hi resposta. En canvi, els nord-americans, com a bons guionistes de l'existència, saben que la tragèdia és l'inici, però el final sempre ha de ser una catarsi. L'amenaça de la torre (guardonat amb el Pulitzer i d'altres premis) torna a demostrar l'exquisidesa dels nord-americans per explicar històries, per explicar la història, i, en aquest cas, per donar el tomb al mitjó de la realitat, que és una tècnica psicoanalítica molt casolana, però terriblement efectiva per la vida diària, que és la que ens té clavats a terra.

Com a lluminós articulista del The New Yorker, com a acolorit guionista, Lawrence Wright trena un grandiós reportatge d'investigació que reconstrueix, al llarg de cinc dècades, el creixement del fonamentalisme islàmic, el naixement d'Al-Qaida, fins arribar als atemptats de l'11-S. Tot s'entrellaça des d'aquell 1948, quan l'egipci Sayyid Quatg, futur ideòleg del radicalisme islàmic, viatja als Estats Units. A partir d'aquí és un joc de tocar i parar: Egipte, EUA; Aràbia Saudita; EUA; Afganistan; EUA; Israel; EUA; Iraq; EUA. La persecució, fins al final, serà per tots els gustos i públics: amors, interessos, venjances, odis...

Vincles, tentacles, la xarxa geogràfica, d'individus, organitzacions, pot semblar virtual, de pel·lícula, però és real. No hi ha pèrdua, estem davant d'un llibre google en el sentit que vol endreçar el caos. És impossible perdre's, tot es va enteranyinant. Comencem, i recuperem, aquell solitari agent de l'FBI, Daniel Coleman, que un 1993 sent parlar, a un confident, d'un tal Ossama Bin Laden, fins arribar a un dels grans protagonistes del punt d'inflexió de la història: John O'Neill, cap de contraterrorisme de l'FBI, i l'home que s'adonarà, en aquells anys noranta, que la tragèdia vol volar als EUA. Impulsiu, brillant, insegur, mentider, enginyós, O'Neill és un padrino, que s'obsessionarà amb Al-Qaida i Bin Laden -seran dos individus emmirallats sense saber -ho- i captarà com ningú el gir copernicà del terrorisme. No li faran cas, ningú farà cas a ningú, i una de les grans descobertes del llibre seran les picabaralles, recels entre l'FBI i la CIA: amagant-se informació, ignorant-se, fent-se la guitza. En l'era de la informació, la informació que no van compartir les dues forces de seguretat nord-americanes va deixar via lliure a l'atac a les Torres Bessones: l'atac al cor.

Una tragèdia que, ni en la més rodona de les ficcions, hagués pogut imaginar que un O'Neill, fastiguejat per les decepcions i incomprensions a l'FBI, acabés acceptant, unes setmanes abans de l'11-S, el càrrec de cap de seguretat del World Trade Center: no cal dir més. Pura catarsi. L'amenaça de la torre dóna molta informació i dades noves sobre allò que tot el món va veure per televisió i no va entendre. Com aquell dia de setembre, el llibre deixa en estat magnètic, hipnòtic, lisèrgic: és un viatge, una road movie, interior i exterior. Fa pensar el veure que, en moltes pàgines del llibre, es repeteix el fet que la majoria d'ideòlegs i terroristes islàmics van créixer badant davant les pel·lícules i les sèries de televisió nord-americanes. Però també com en tants d'altres moments de la història nord-americana (Kennedy, Nixon, Vietnam, Guerra Freda...) la tragèdia i la catarsi són el guió del futur, i això només es pot fer si un país es coneix bé a si mateix i si un escriptor coneix bé el seu país. FRANCESC CANOSA FARRAN