Judici al franquisme

Joan Peiró: afusellat

Josep Benet

Edicions 62

149 pàgines. 22,50 euros

Josep Benet (Cervera, 1920 - Sant Cugat del Vallès, 2008) havia explicat més d'una vegada que en acabar la Guerra Civil havia decidit d'honorar la memòria dels seus companys de generació que havien mort i la de tots aquells que havien estat víctimes directes o indirectes de l'esclat bèl·lic. Durant molt de temps altres obligacions li ho van impedir, però després de la transició va recuperar aquell compromís personal a través de la recerca històrica. Benet va ser, doncs, un activista polític que feia de la història un instrument cívic, especialment dedicat a la denúncia del franquisme. I per fer aquesta denúncia res millor que un procés històric el més ben documentat possible al franquisme.

És fruit d'aquesta sana obstinació que ara ens arriba la publicació d'un llibre pòstum, dedicat al judici i afusellament del dirigent anarcosindicalista Joan Peiró. Una obra que formava part d'un programa ben traçat, que a banda d'una obra de conjunt sobre la repressió de la identitat catalana, incloïa l'estudi de cinc casos particulars, amb els quals Benet volia exemplificar la repressió, denunciar els mecanismes que la feien possible, les necessàries col·laboracions, la perversió de les proves, les acusacions injustificades, els informes tendenciosos, les proves de càrrec injustes, etcètera. I així van sorgir els treballs sobre el president Lluís Companys, Carles Rahola i Domènec Latorre, als quals ha de seguir encara el dedicat a Carrasco i Formiguera.

Així, doncs, el que interessa a Benet en aquesta ocasió és presentar el cas d'aquell vidrier de Mataró, líder dels sindicalistes trentistes, que durant la Guerra Civil va denunciar la repressió revolucionària en el cèlebre Perill a la rereguarda i que va esdevenir ministre d'Indústria. Joan Peiró: afusellat se centra a explicar les vicissituds per les que va passar Peiró des del moment que va marxar de Barcelona, el gener de 1939, fins al seu afusellament, el juliol de 1942. Hi podem seguir, amb referències de primera mà, gràcies al treball amb correspondència personal, l'itinerari que va seguir el dirigent sindicalista, la seva modesta vida com a treballador d'una indústria del vidre al nord de França, l'intent desgraciat de passar de la França ocupada pels nazis a la França de Vichy, el patiment per la disgregació familiar, i la incertesa que provocaven les llargues temporades en què es perdia el contacte amb una part de la família. En definitiva, el drama que van viure moltes famílies d'exiliats, que aquell ex-ministre d'extracció popular vivia també en primera persona. Peiró va ser detingut pels nazis, portat a una presó alemanya a Trèveris, i el febrer de 1941 fou lliurat a les autoritats franquistes, al mateix pont d'Hendaia que mesos abans havia estat testimoni de la mateixa experiència amb el president Companys. També Peiró va ser traslladat a Madrid, on va restar incomunicat durant quaranta-vuit dies. El 9 d'abril el van traslladar a València, on se l'acusaria d'haver format part del govern de la República. A València van passar molts mesos des de l'inici del sumari fins a la celebració del consell de guerra sumaríssim. Sembla que ens aquests mesos s'intentava forçar Peiró perquè acceptés col·laborar integrant-se al sindicat vertical, pretensió a la que Peiró sempre s'hi va negar. Al consell de guerra s'hi van barrejar declaracions d'organismes oficials que presentaven l'acusat com un radical pistoler junt amb els testimonis personals que afirmaven haver salvat la vida durant la guerra gràcies a la intervenció de Peiró, que els havia ajudat. El que impressiona més, però, és la presència al judici de Luys Santamarina, consejero nacional del Movimiento, que es va presentar vestit d'uniforme per dir: "considero a Juan Peiró Belis incapaz de inducir, ordenar, ni permitir atentados contra la propiedad, ni contra la vida humana". Malgrat declaracions de tant de pes no hi havia res a fer; la decisió ja era presa, i Peiró va ser condemnat a mort, tot i els esforços del seu advocat defensor, un militar franquista que poc temps després va abandonar l'exèrcit. L'únic que van aconseguir els amics de Peiró és que el seu cos no anés a la fossa comuna de Paterna; un amic seu va recuperar el cadàver, "removent els cadàvers a la recerca del que a mi m'interessava, i trepitjant sang per tot arreu. (...) Si el vaig poder arribar a identificar va ésser pel seu tipus i per la roba que portava. Va morir en pijama". Amb detalls d'aquesta precisió el lector s'adona de la brutalitat dels fets que Benet relata, però també de la riquesa documental amb què havia elaborat aquest judici al franquisme.