Qui tem l'Al-Andalus feroç?

D'ençà que vàrem estrenar segle i mil·lenni el mercat literari s'ha anat poblant de títols pertanyents a un gènere antic, més que venerable, la tenaç persistència del qual pot sorprendre a aquestes alçades. Em refereixo a la literatura anti-islàmica. A rebuf de la marea neoconservadora han proliferat els glosadors de les tesis sobre el xoc de civilitzacions i la inevitabilitat de la confrontació amb el món islàmic és, però, sobre una variant específicament hispànica d'aquest corrent -els tractats de temàtica anti-andalusina- que voldria cridar la seva atenció.

La inclinació anti-musulmana d'una part del pensament polític i teològic europeu té el seu origen en les pors que marcaren els contactes inicials entre ambdues cultures. Quan encara no havia transcorregut un segle des de la mort de Mahoma, l'Islam ja dominava més de la meitat dels territoris que havien format part de l'antic imperi romà i s'expandia decidit cap al cor del vell continent. A la força aparentment incontenible de les seves armes, s'afegia l'atracció que semblava exercir un missatge religiós que no només es proclamava hereu de la tradició profètica d'Abraham i Jesús sinó purificador de la revelació per Déu als profetes antics.

"A hores d'ara, el pensament anti-islàmic gaudeix d'una salut envejable"

Aquelles pors primeres, lluny d'esvair-se amb el pas dels segles, s'han anat alimentant d'amenaces noves -reals o percebudes- fins al punt que, hores d'ara, el pensament anti-islàmic gaudeix d'una salut envejable. Si des de l'Edat Mitjana fins als nostres dies ha ofertat, successivament, el cristianisme, la civilització occidental i la democràcia lliberal com a remeis que havien de guarir el món musulmà de l'enutjós inconvenient de la seva existència, ara que hem deixat enrere el segle de les ideologies i els totalitarismes els adalils d'aquest corrent retroben en l'enfrontament amb els musulmans la seguretat confortable dels vells enemics.

Així doncs, res a objectar a què ens amenacin des de lloms i cobertes els Osames, az-Zawahiris, Yihads i Salafistes que poblen les nostres llibreries i biblioteques (per no parlar dels televisors). Però quan hi trobem barrejat a l'entremig l'Al-Andalus no podem deixar de sentir certa perplexitat, un desassossec que no té a veure tant amb què aquest període de la nostra història es pugui valorar de manera crítica o complaent, segons la voluntat de l'autor, com amb el fet que no abunda -en realitat, em temo que no existeix- una equivalent literatura anti-romana, anti-visigòtica o anti-carolíngia, per no esmentar més que algunes de les cultures més properes a la que ens ocupa.

Què té Al-Andalus perquè alguns el distingeixin amb aquesta atenció tan singular? Abans de respondre, però, potser hauríem de parlar dels autors i les obres que generen la interrogació. Tot plegat sembla començar amb l'exitós assaig Al-Andalus contra España. La forja del mito (2000), de Serafín Fanjul, catedràtic d'àrab de la Universitat Autònoma de Madrid. Si aquesta primera obra constitueix un atac frontal, en alguns casos, no només raonable sinó raonat contra certa idea d'Al-Andalus com a paradigma de la convivència entre les cultures cristiana, musulmana i jueva, en el seu segon treball, La quimera de al-Andalus (2004), assistim a una radicalització de la proposta, que troba el seu corol·lari en la justificació de l'expulsió dels musulmans conversos, a començament del segle XVII, a partir de l'edificant argument de què "los moriscos no eran españoles".

Seguint el solc obert per Fanjul trobarem d'altres autors que van des del prolífic i mediàtic Cesar Vidal (El Islam contra España. De Mahoma a Bin Laden, 2004) fins a la catedràtica de Filosofia Rosa María Rodríguez (Inexistente al-Andalus. De como los intelectuales reinventan el Islam, 2008). Tots ells comparteixen, afinitats ideològiques a banda, una concepció de la divulgació que, segons sembla, els ha eximit de llegir gaire, per no dir res, que sobre història i arqueologia andalusina s'hagi publicat durant els darrers trenta anys. Un comportament peculiar al qual deu contribuir la seva fixació amb el mite "progre" d'Al-Andalus, l'arbre que els impedeix veure un bosc que, en realitat, poc o gens els interessa.

Què fer, doncs? Podríem posar-nos acadèmics i considerar que no es tracta de fets verificables sinó de mites i que aquests, en tant que ficcions irracionals produïdes per la imaginació col·lectiva, constitueixen una fase arcaica i ja superada del coneixement històric. Vist així, ja ens estaria bé que se n'ocupessin la gent de la premsa i els memorialistes, però obrant d'aquesta manera demostraríem una professionalitat més aviat qüestionable, ja que estaríem ignorant el poder que s'amaga en el mite com a història intencional, el significat de la qual és fonamental per tal d'entendre la manera en què una societat s'interpreta i concep a si mateixa.

Ens atansarem a tres mites -la conquesta i hispanitat d'Al-Andalus, la tolerància envers les minories i la superioritat de la cultura àrab respecte de la cristiana- que conciten bona part de l'atenció dels anti-andalusins. La polèmica al voltant del primer d'ells, el referent a la invasió de l'any 711, té a veure amb la recuperació relativament recent i increïble d'un dels cadàvers més justament enterrats de la historiografia andalusina: el llibre d'Ignacio Olagüe Les arabes n'ont jamais envahi l'Espagne (1969), on es defensa, sense cap fonament digne d'esment, que el domini musulmà sobre la Península Ibèrica és sinó el fruit d'una evolució interna del cristianisme peninsular, que hauria passat del trinitarisme a l'unitarisme i d'aquest a l'Islam.

Paradoxalment, aquest assaig, finançat per la Fundació Juan March amb l'objectiu de contraprogramar ideològicament moviments revolucionaris islàmics de signe socialista, com ara el de la Líbia de Gaddafi, i que es traduí al castellà amb el significatiu títol de La revolución islámica en Occidente (1974), ha estat ressuscitat per musulmans espanyols i, especialment, per col·lectius d'espanyols conversos a l'Islam, per als quals resulta atractiu en tant que narració etnogenètica que els permet elidir la violència inherent a la conquesta.

Aquest disbarat troba la seva deguda rèplica en el bàndol anti-andalusí que, tot i massacrar justament les proposicions d'Olagüe, combrega amb una tesi implícita en la seva obra i especialment volguda per a l'arabisme i medievalisme pre-democràtics: la irrellevància de l'element àrab -i ja no diguem berber- en la història d'Al-Andalus, que és vista com una branca fallida però essencialment -i amb això volien dir racialment- espanyola. En aquesta mateixa línia, la recuperació que fan d'un altre cadàver venerable, el de Francisco Javier Simonet (1829-1897) i de la seva exaltació de la importància de l'element mossàrab (cristians sota domini àrab) ens porten ressons de l'ús que el blaverisme valencià en va fer durant la Transició, alhora que il·lustra prou bé el que aquests autors semblen entendre per una bibliografia actualitzada.

El segon mite, el de la tolerància i la mal anomenada Espanya de les Tres Cultures, és el que sens dubte aixeca més butllofes entre els autors als quals ens venim referint, atès que ha estat un model i referent històric per a la definició de les polítiques d'inter-culturalitat i cooperació euro-mediterrània de l'esquerra estatal. Des del punt de vista dels seus detractors, el discurs de la tolerància és especialment lesiu ja que introdueix una comparació que no pot ser sinó desavantatjosa per als protagonistes d'una Reconquista, de la qual es proclamen hereus històrics i ideològics. Enfront de la imatge tòpica d'una societat feudal que viu a cavall, mentre arbora l'espasa en una mà i la creu en una altra, fins i tot una societat prou conflictiva i violenta com l'andalusina pot passar per un rabeig de tranquil·litat.

El problema fonamental rau en què el grau de tolerància d'una societat és un concepte difícil de quantificar per als historiadors, que només poden formar-se una idea al respecte a partir de normes jurídico-religioses o narracions històriques. No hem de creure que els andalusins fossin inherentment més respectuosos envers els seus conciutadans d'altres cultures o religions, sinó que, a diferència del que succeïa a la banda cristiana de la frontera, els seu ordenament religiós i jurídic contemplava i regulava la casuística d'aquesta convivència. Mentre el poder estatal, que obtenia uns interessants ingressos legals d'aquestes comunitats en concepte de protecció, no es va veure desestabilitzat per causes internes o externes, la tolerància o, si més no la coexistència pacífica, semblen haver estat un fet.

En aproximar-nos al darrer dels mites, el de la superioritat cultural andalusina, ens enfrontem amb un obstacle insalvable i que no és altre que la destrucció de bona part del seu llegat literari i artístic arran de la conquesta feudal i del progressiu enduriment de les postures doctrinals cristianes durant els segles successius. Sense elements per a una valoració quantitativa, ens hem de limitar a atansar-nos-hi des de l'òptica de la qualitat -mesurada en tant que ressò sobre la posteritat. Tot i aquests entrebancs, ni la cultura visigòtica ni la dels regnes feudals peninsulars resisteixen la comparació amb Al-Andalus. Només cap a la fi de l'Edat Mitjana, quan els territoris musulmans hagin quedat reduïts al regne de Granada, podrà parlar-se d'equilibri o, fins i tot, d'avantatge cristià, en alguns àmbits.

Si desplacem el focus cap als productes de luxe, la conclusió és la mateixa: fins als segles XIV i XV els cristians no seran capaços de produir ceràmiques, teixits o manuscrits que puguin competir amb els musulmans, que en seran sovint els models. Si ens fixem en els béns de consum quotidians o en els equipaments, bastarà amb una dada: els veïns de la meva ciutat -Lleida- van gaudir de sistemes de sanejament i clavegueram domèstics durant el període islàmic (segles X i XII) que no s'hi tornarien a veure fins al segle XIX.

Per concloure cal recordar una dada -aquesta sí- incontrovertible: Al-Andalus ja no existeix. Va desaparèixer o, més aviat, va ésser obligada a cedir el seu lloc a uns estats i cultures de les qual en som hereus. Que hores d'ara, quan estan a punt de complir-se quatre-cents anys de l'expulsió dels darrers musulmans de la Península, el seu record encara ens commogui o irriti, segons el voler de cadascú, té quelcom de reconfortant.

Joan Eusebi García Biosca és historiador.