Penells

L'altre vespre, tot llegint Carner -plaer que no em refuso-, vaig topar-me, en un poemet de "Llunari", amb un vers que em va provocar una espiral de reflexions. El poema es titula 'Tots Sants' i fins a la seva aparició a Poesia (1957), segons Manent, era inèdit. I tot i que en Carner mai no se sap, el poema té tota la pinta d'haver estat escrit poc abans. Vull dir que podria ser que fos dels anys cinquanta o dels últims quaranta. És un poema de tres estrofes de quatre versos. I el quart vers de la segona estrofa diu: "grinyolen els penells". En l'ambient desolat del poema, el vers afegeix una nota sinistra a les branques que es queixen, als caminals tristos, al vent que escampa cendres de la primavera passada. És un poema tardoral, com el títol anuncia. Un petit poema preciós, com tants d'altres de Carner. I la cosa no passaria d'aquí si no fos que aquest vers que he citat és exactament el vers final d'un poema de Hölderlin, el multitraduït 'Meitat de la vida'. Que jo sàpiga, Carner no llegia alemany. Però això no és obstacle per poder llegir aquest poema, perquè tothom que tradueix Hölderlin el tradueix. Carles Riba el va traduir, però no va ser a través de la traducció de Riba que Carner el va conèixer, perquè, en traduir aquest vers, Riba s'equivoca. Riba el tradueix per "cruixen les banderes". Explica Gabriel Ferrater, al prefaci de l'edició de les traduccions de Hölderlin de Riba, que el vers final, en alemany, hauria de dir una cosa així com ara "grinyolen els penells", perquè la paraula Fahne, la darrera del poema, que en alemany vol dir bandera -i d'aquí la traducció de Riba i la de Cernuda i la de molts altres-, en el dialecte de Suàbia es fa servir per dir "penell". Reducció de Windfahne, bandera del vent, que és com es diu penell en alemany. El problema, segons Ferrater, és el verb alemany klirren, que s'aplica bàsicament a un soroll metàl·lic. I, és clar, com que les banderes són de roba, si volem traduir Fahne per "bandera" hem de posar un verb més o menys adient a les banderes. Riba opta per "cruixir", cosa estranya, és clar. En tot cas serien els pals de les banderes els que cruixirien. Cernuda opta per restallar, que li dóna una imatge magnífica, però de cap manera adequada al sentit del poema.

D'on va treure Carner aquest vers? Serà un misteri fins que algú no trobi en algun paper alguna referència. Fins que no sapiguem si entre els llibres de Carner n'hi havia algun d'Albert Béguin, cosa del tot probable. Va ser Béguin, gran estudiós de Hölderlin i traductor del poeta, qui, sempre segons Ferrater, va fer adonar a Riba del seu error. I suposo que a la darrera edició de les traduccions de Hölderlin de Cernuda, feta per Jenaro Talens, que canvia aquell restallan las banderas per un chirrían las veletas , l'esmena ve de la mateixa font.

I potser tot això és fer volar coloms i Carner, simplement, va treure aquest vers del mateix lloc d'on treia tots els altres: de la seva inspiració exacta, precisa, sempre pertinent...