Crepuscle amb llengua

Bressolat pels trons i llamps d'una tempesta anunciada rere els vidres del jardí i per aquesta música consoladora del Crepuscule with Nellie que Thelonius Monk va fer per a la seva dona, faig que la meva tristesa, enervant i angoixosa com un guant de seda ofegador, es vessi cap a l'exterior de la còrpora i m'amari d'aquella serenitat desitjada que els clàssics definien com l'elegància moral. Crec que el meu exercici asserenador fracassa en cadascun dels intents. Sé una de les causes d'aquesta morbidesa que m'ataca. El clima moral de la societat política baleàrica (no m'ha agradat mai que a les Illes Balears les anomenin com "les Illes". I sabem que el llenguatge no és mai innocent. Feixista, ens digué que era, amb bones i sàvies raons, el mestre Barthes a la seva lliçó inaugural al Collège de France), sí, l'atmosfera ètica dels polítics baleàrics put de mala manera. Fa oi. Fa fàstic.

No escriuré cap dossier periodístic sobre els presumptament corruptes, quasi tots del Pepé i uns quants d'Unió Mallorquina. Tot el ventall de malifetes que es poden realitzar des del poder -des de requalificar terrenys, emblanquinar diners, prevaricar, pagar comissions, falsejar contractes, etcètera, fins a utilitzar els euros públics per anar a cases de senyores com el Rasputin de Moscou o a cases de senyors com Casa Alfredo de Palma- formen el rosari, del darrer govern autonòmic de Jaume Matas, que va partir, just perdre les eleccions, cap a Washington. Si aquest enfiloll de corrupcions polítiques és un símptoma fefaent de la salut moral d'un país, l'estat de la llengua catalana en seria un altre prou essencial. La corrupció de la llengua demostra ben a les clares que aquesta societat baleàrica està malalta. He fet un exercici dur i difícil aquests darrers mesos en l'àmbit de les Illes Balears: escoltant les sessions parlamentàries, sentint les declaracions dels polítics, llegint els comunicats dels partits, m'he trobat amb un català bord, insegur, moll, malgirbat, amb una sintaxi catastròfica, un vocabulari imprecís i una fonètica embullada. Digue'm com parles i et diré com penses.

Els nostres polítics baleàrics pensen sense tenir controlats els esquemes mentals que organitzen la frase, manegen una llengua farcida de mots espuris, amb una construcció inconnexa i moltes de vegades calcada de l'espanyol i amb una semàntica vaga i esbravada. Per a ells la llengua no és una cosa sòlida, un cos articulat amb una lògica interna que funciona perfectament quan tens les idees clares que troben les paraules justes per expressar-se. Parlar amb frases embastades, l'oblit o el desconeixement dels pronoms febles, la dicció confusa: tot són símptomes d'una banalitat moral espantosa.

Potser la meva anàlisi és esquemàtica i molt generalitzadora, emperò he de dir que les excepcions que fugen d'aquestes regles són, per desgràcia, mínimes. Això és el que em preocupa, això és el que em fa tremolar, aquesta amplíssima no-cultura, metàstasi dins la classe política baleàrica, que ni s'adona del seu analfabetisme, ni de la seva mediocritat terrible, ni de la barbàrie que injecta a la vida pública. Si els polítics baleàrics no en són conscients, difícilment podran canviar, i avançarem dins aquest estat de desculturalització que és un dels genets d'una apocalipsi ordinària d'aquest nou segle. Si no es té consciència de la llengua pròpia, poc país es pot fer. Gens.